Per llibres, els taxis

Diuen: “S’ha de llegir”, “Llegir és la font de totes les virtuts”, “Llegir fa la felicitat”, “Llegir allibera”... A la República dels Confinats, una de les crides més recurrents de les bones ànimes és: “Llegiu i se us farà més passador”.
Dubto que aquest lema vagi sempre a missa. Com a autor d’una novel·la de més de mil pàgines, no m’agradaria pas que ningú hagués de llegir el meu totxo per obligació, com em va tocar a mi de llegir La Regenta quan era adolescent. (Quin pal, La Regenta als setze anys! No me n’ha quedat res, llevat de la troballa lingüística del “tatistequestion”.) I sobretot, no m’agradaria que ningú llegís el meu llibre, ni cap llibre que al món sia, per complir amb els tòpics de pensar amb puresa i menys encara per llana al clatell. Si es llegeix, en tot cas, s’ha de fer amb voluntat libèrrima i per gaudi de l’ànima.
I després ve en Pennac i ho remata. L’escriptor francès Daniel Pennac, l’autor de La fada carabina, la primera de les seves novel·les de la saga dels Malaussène, que vaig tenir el plaer de traduir anys ha, va publicar el decàleg dels drets del lector, el primer dels quals, com no podria ser altrament, és el dret de no llegir. Darrere d’aquest dret sobirà i imprescriptible, venen els següents: el dret de saltar-se pàgines, el dret de no acabar un llibre, el dret de rellegir-lo, el dret de llegir qualsevol merda (Pennac diu “qualsevol cosa”), el dret al bovarysme (una malaltia textualment transmissible, molt francesa, que en català podríem anomenar rodoredisme), el dret a només fullejar, el dret a llegir en veu alta i el dret a callar.
Unes normes de bona urbanitat lectora a les quals els alumnes d’un liceu de Rambouillet van afegir les següents: el dret a parlar mentre es llegeix, el dret a no comprar llibres (aquí els fills de la generació dels setanta a Barcelona podríem dir: “el dret a robar els llibres al Drugstore”), el dret a riure mentre es llegeix, el dret a enviar WhatsApps tot llegint, el dret de jutjar un llibre, el dret d’adormir-se llegint, el dret de llegir sense llegir (una manera de llegir llibres del gènere plom que els correctors de textos anomenem “llegir amb l’ull del mig”), etcètera, tots els quals, ben entès i en pura concepció pennaquista, són drets que es poden exercir o no.
I a més, com ja va observar fa un quant temps una tal Roser Carol, “el verb llegir no admet l’imperatiu, però tampoc no admet la seva negació”. Sigui tot dit a fi de bé i amb la intenció que els col·legues de la ploma (uix), els llibreters, els editors, els mestres, els pedagogs (àdhuc els que no han trepitjat mai cap aula) i els socis i simpatitzants de la “Lliga del S’ha-de-llegir” se’m tirin a sobre amb males maneres.
Si algun lector ha utilitzat el seu dret de llegir-me fins aquí, li diré: “No us deixeu engalipar. Si us ve de gust llegir, llegiu; si no”, responeu als cants de sirena: “Llegir? No, gràcies!”. O el que és el mateix i per dir-ho com l’enyorat Ramon Barnils: “Per llibres, els taxis!”