Sobre periodistes i polítics

No som un gremi amb bona premsa, ho sabem, som conscients d’un desprestigi guanyat a base d’esforç, cosa que ha de reconèixer fins la més ximpleta i amb l’ego més gran de l’ofici –i n’hi ha per organitzar unes olimpíades–. Amb tot, companys d’arreu han estat cada dia al carrer, jugant-se-la per proveir-nos d’allò que era un bé de primera necessitat –ni que sigui a l’altura del paper higiènic–: informació. Perquè fins i tot en aquests temps d’autarquia, quan cadascú es pensa capaç d’autoabastir-se’n i en què proliferen els periodistes que han aprofitat el confinament per obtenir el títol per correspondència –d’aquests també n’hi ha, i molts, als mitjans– encara ara, hi ha ciutadans que preferirien no quedar en mans de gabinets de comunicació i reporters d’ocasió, els del ditet ràpid per replicar qualsevol cosa prou sucosa i sovint tòxica que proliferi per les xarxes. Hi ha hagut molts companys al peu del canó, deia, i sembla que ara ens van cridant a tots a l’(a)normalitat. Els primers que ens reclamen són aquell col·lectiu amb qui formem una perfecta relació simbiòtica: polítics i politicastres. De tot color. Però a veure com els ho demano... ¿Podrien fer gala de mesura i no delectar-se a convocar-nos presencialment per a actes buits de contingut més enllà de les seves necessitats de dosi mediàtica? Primer, perquè els ciutadans els veuen el llautó. Segon, perquè fins i tot alguns de nosaltres convivim amb persones de risc i potser no gosem dir no, per un excés de responsabilitat o per por en una situació laboral molt fràgil.