Memòria del Copríncep Martí
Pocs mesos després d’aprovada la Constitució, el 1993, en una entrevista periodística, l’heraldista català Armand de Fluvià em va dir que el nostre país faria bé de crear alguna condecoració per a aquelles persones, andorranes o forasteres, que per la seva trajectòria se’n fessin mereixedores. “És una forma de reconeixement que tenen tots els estats per expressar la gratitud pública, i ara que Andorra ha estrenat constitució seria un bon moment per fer-ho”, va dir.
Així ho vaig publicar, i en els anys següents hi vaig insistir més d’una vegada en articles d’opinió. Però el fet és que la gratitud d’Andorra com a país vers les persones que l’han fet gran, si és que existeix, no ha trobat encara la manera d’expressar-se oficialment i solemne. Una Gran Creu de Carlemany, una Medalla d’Or del Principat o uns senzills Esclops de Meritxell, o com fos que es digués, serviria en primer lloc per a reconèixer als coprínceps la seva dedicació quan cessessin en el càrrec. I si bé no tots els coprínceps n’han estat mereixedors (penso en el mariscal Pétain i en el bisbe Iglesias, superbs i feixistitzants en temps foscos, que el 1943 no es van dignar a concedir l’indult de l’última pena de mort aplicada a Andorra que els va suplicar el Consell General), molts altres sí que en serien.
Però no tothom és desagraït. A les terres tarragonines, abans de l’embat de la Covid, es va muntar una exposició itinerant, comissariada pel periodista i filòleg Xavier Pete, destinada a retre homenatge en el record a Joan Martí Alanis, fill d’un poble de l’Alt Camp, de qui, més enllà de la dimensió institucional, se’n ressalten les qualitats personals. Pel que em diuen, podrem veure aquesta mostra, quan sigui possible, a la Seu d’Urgell.
És la notícia d’aquesta exposició la que m’ha fet pensar en les distincions honorífiques que a casa nostra no tenim. El bisbe Martí va ser un gran copríncep. No solament com a protagonista amb Pompidou, el 1973, de la històrica trobada a Càors, sinó per altres realitats, com la ferma preservació d’Andorra quan la Casa Blanca, confabulada amb el Govern francès, va intentar que el nostre país fos el lloc d’exili daurat per al sanguinari dictador Duvalier (“Andorra és un país massa petit per a un home tan gran”, va dir a l’ambaixador de Washington a Madrid). O les seves reiterades incitacions a l’obertura institucional. O encara, ja en vigor la Constitució, el seu generós pas enrere perquè la Llei qualificada del matrimoni, que instaurava uns preceptes que no podia assumir com a bisbe (el matrimoni civil i el divorci), entrés en vigor únicament amb la signatura del copríncep francès, tal com permet la carta magna.
Potser un dia ens llevarem humils, crearem una distinció i l’atorgarem a títol pòstum al bisbe Martí. Mentrestant, el seu haver honorífic s’haurà de conformar amb la Gran Cruz del Orden de Isabel la Católica que li va concedir el rei d’Espanya el 1989.