Ara, abans i després

Ara, afectats per una crisi sanitària sobrevinguda, Andorra reacciona com pot, possiblement de la millor manera que sap, i seguir les recomanacions del Govern sembla la cosa més assenyada. En tot cas, valoro els esforços de les nostres autoritats i de gran part de la ciutadania. No crec que ningú ho hauria pogut fer millor dins de la urgència i gravetat de la situació. S’haurà comès algun o altre error, ¿però s’hauria pogut fer d’una altra d’altra manera? ¿O millor? Difícilment.

Abans, inconscients de la fragilitat i de la petitesa d’Andorra, havíem transformat un país únic pel seu paisatge, institucions, història, cultura, tradició i personalitat, en un producte franquiciat. Hem gastat diners en obres sobredimensionades que ens han costat un ull de la cara, i hem anat diluint la personalitat i autenticitat d’aquest petit país fins a sobrepassar la seva sostenibilitat. No solament no hem posat diners de costat, sinó que hem gastat allò que no teníem.
L’obertura econòmica, l’especulació,  ha fet explotar el preu dels lloguers i la societat andorrana, ja dividida entre ciutadans amb dret de vot i residents amb dret de treball, s’ha incrementat. Andorra ha de ser un país amb gent més rica i gens menys rica, però mai entre rics i pobres. L’escletxa ja ve de lluny, però la situació tan atípica actual ens ha posat el dit a la llaga.
Després. Haurem de ser realistes, imaginatius i valents. El Govern i altres mandataris ho tindran difícil, però caldrà buscar alternatives a una situació anterior que tard o d’hora també hauria acabat per esclatar. Caldrà un ministeri d’Agricultura que impulsi una agricultura i una ramaderia de proximitat. Potser es podria pensar en una formació professional en aquest àmbit, però també col·laborar amb els nostres veïns del sud i del nord.
El comerç, caldrà rebaixar els lloguers dels locals comercials, buscar que alguns carrers replets de locals buits puguin oferir artesania i productes locals.
Cultura, al meu entendre fins ara molt deixada de la mà de Déu. En lloc de pensar en embolcalls sobredimensionats, salvaguardem i posem en valor tot el nostre patrimoni, més enllà del romànic, part del qual ubicat en un museu de Barcelona, s’hauria de recuperar. Les nostres institucions, toponímia, tradicions, fotografies, història, radiofonia, termalisme, hoteleria, gastronomia, esquí, esport, fauna i flora. Hi ha matèria  per ensenyar i explicar si ho sabem fer bé. Són actius turístics
La construcció, un dels pilars de l’economia andorrana, també perjudica un paisatge fràgil. Apostem per tant per edificacions sociosanitàries, remodelacions d’edificis i adaptar-los a normes més sostenibles. Sigui com sigui, que els somnis delirants de mega- estructures s’abandonin. Per això caldrà governants valents, però les circumstàncies els ajudaran.
Transparència. Quan parlem de diners públics, res ha de ser opac. El ciutadà ha de poder tenir accés a on van a parar els seus impostos, i malgrat la necessitat de finançament, s’haurà d’evitar asfixiar el teixit empresarial amb més imposició. I parlant d’impostos i transparència, s’ha de mimar el ciutadà perquè es faci seu aquest país participant en la vida pública. És essencial permetre el dret de vot a residents motivats, insisteixo en la paraula motivat. Hem d’enfortir la democràcia d’un país molt fràgil.
Administració: caldrà ser moderats i realistes amb els sous, evitar contractar càrrecs de confiança, assessoraments costosos i sovint inútils i a poc a poc reduir el pes del teixit administratiu, evitant, en la mesura possible, re-emplaçar algunes jubilacions.  
Apostar per un país mediambientalment exemplar. Reduir deixalles i incineracions, substituir-ho per reciclatge real i realista.
Un transport públic eficient, net, reduint i compartint l’ús del vehicle privat i impulsant el costum saludable de la bicicleta, sobretot entre els nuclis principals i més plans. 
Calibrar bé quins són els nostres interlocutors econòmics. Abans del continent iberoamericà, enfortir els lligams amb els nostres veïns, i de manera concèntrica ampliar-ho fins a París, Madrid, Brussel·les i Londres.
Fomentar la implantació d’empreses de tecnologia avançada no contaminant. Estic segur que la ciutadania encara pot sotmetre més idees, no ens en privem.  En tot cas, la gravetat de la situació ens obliga a pensar en el després sabent que l’abans ja no tornarà, i quan podrem, posar algun diner de costat abans no en vingui una altra de grossa. No se sap mai.