I ara, un xic de demagògia
Busco al diccionari. Sí, en un d’aquells patracols de paper que d’antuvi t’obligaven a passar pàgines xuclant una mica la punteta del dit, pràctica tan desaconsellable en els temps que corren com entretenir-se als semàfors furgant-se el nas, per cert (alguna cosa bona tindrà la nova normalitat de la punyeta). En fi, que em perdo, deia que busco al diccionari. Demagògia. “Política fonamentada, [diu el meu Diccionari manual de la llengua catalana] en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats cap a l’acceptació de programes d’acció impracticables i fal·laciosos que miren només de mantenir situacions de privilegi.” Parla també de governs lliurats a les multituds i de masses indisciplinades. Ai, no!, m’he dit, jo no soc pas part d’una massa que va i ve a mercè de les marees. Tan assenyada jo, tan lliurepensadora i intel·lectualoide. Em quedo tan satisfeta, i a mirar cap a una altra banda, xiulant despreocupada. Però i ara! El cervell juga al despiste però a dins dels budells comença a créixer i créixer i créixer una bola enorme de demagògia, un monstre horrorós i sanguinolent que finalment rebenta com l’alien aquell que surt disparat del pit de l’oficial Kane per atemorir Ripley. Així que ho diré: oi que jo m’he fotut? Oi que ho he pagat i ho seguiré pagant? Doncs benvingudes siguin les retallades salarials dels pròcers de la pàtria. I que la vergonya caigui sobre els que es busquin excuses per no assumir-les. Per molt que siguin testimonials, de curta volada i de cara a la galeria, és a dir, purament demagògiques.