Agenollar-me? No, gràcies

Ho diré només una vegada perquè quedi clar de quin costat estic: el que Dereck Chauvin li va fer a George Floyd és un crim que repugna qualsevol persona decent i que mereix ser castigat. Però això ja ho acabarà de decidir  un tribunal, encara que sigui ianqui, si els sembla bé. Dit això, no tinc cap intenció d’agenollar-me, ni d’ensabonar-li els peus a ningú, amb l'alta excepció de la Blanca, ni de demanar perdó per un crim perpetrat a Minneapolis. Tampoc, és clar, d’aprofitar la conjuntura per arrasar una botiga d’electrònica i canviar l’ordinador, que després de dos mesos de teletreball ja el tinc una mica cascat. Per dir-ho clarament: els homes blancs (i les dones blanques, és clar) no són genèricament responsables de l’homicidi de George Floyd. Potser cal recordar conceptes bàsics com ara que l’únic culpable d’un crim és qui el comet, no els que comparteixen amb ell posem que el sexe, el color de la pell, la nacionalitat o la religió, que són lectors de Villaró, habituals del Racó d’en Josep o seguidors de l’Inter Escaldes. Per això tampoc demanaré perdó per les violacions perpetrades per qualsevol manada, tot i que les detestaré com a mínim tant com la meva amiga Maria, ni pel tràfic d’esclaus que va practicar –entre d’altres– el tiet avi d’Artur Mas, no el meu. Tampoc li vaig demanar mai a la Tabea, el meu petit amor alemany, un acte de contrició pel nazisme. Ni a la Garbiñe, basca de Zarautz, pels assassinats dels psicòpates d’ETA. Ni m’exigeixo a mi mateix perdó –com a català, glups– pel cop d’Estat perpetrat l’1-O per Puigdemont i companyia. Entenc, és clar, els avantatges de considerar-se un mateix víctima, ni que sigui per delegació. Però el vici refinadíssim de trobar-hi gust a considerar-se botxí escapa de la meva humil capacitat de comprensió.