Autarquia i altres ‘Trump-teries’

La nit de dijous passat m’aventuro a pensar que molts andorrans i residents van baixar la bossa al cotxe a les 23.59 hores i es van allitar amb l’emoció que acompanya la vetlla de Reis en temps d’infància, cantant el vuelve a casa, encara que allà esperi la coca i el cava de revetlla  i no els torrons. Un bon grapat van veure estroncades les il·lusions –o, si més no, retardades– en ensopegar amb la cara adusta dels desinformats agents de la duana. Un nou repte que la pandèmia ha posat a la paciència i resiliència de l’humil ciutadà. Mentrestant, a dins del país es generava la lògica inquietud de veure els fins ara clients captius sortir cames ajudeu-me a la recerca de preus més atractius o simplement d’altres lleixes i aparadors menys nostrats però també menys vistos en les últimes setmanes. Fàcil d’entendre que el comerç del país es portés les mans al cap. Però penso jo –i deixi’m fer una  reflexió des del punt de vista d’algú que d’economia té les nocions justes per revisar el compte del súper (i amb prou feines)–  que en aquest món d’avui els fluxos econòmics són de més llarg abast que la (perdonin) miopia dels que criminalitzen (o quasi) qui no es penja la bandera del consum intern. Perquè, aviam, si comets la baixesa de comprar carn al botiguer de la Seu, aquest bon home pujarà a comprar-se el mòbil nou aprofitant els fantàstics avantatges que en tecnologia trobarà al Principat. O el restaurador de l’Ampolla donarà pasta al fill perquè esquiï a l’hivern. M’atreveixo a dir que l’autarquia patriotera pot semblar encomiable però a mi em sona a Trump-teria pura.