En defensa de Sud Radio

Hi ha al rerefons una veueta, una intenció de cridar “no hi ha dret”. No hi ha dret que la memòria d’una emissora com va ser Sud Radio quedi esborrada, emmudida, sacrificada un altre cop en l’altar del progrés. Que l’emblemàtic edifici del cap del Port s’hagi de reconvertir en seu d’un centre d’entrenament esportiu d’alt rendiment s’ho poden empassar, però que no hi quedi cap testimoni d’allò que va ser, als protagonistes d’aquella història, d’aquelles històries, els produeix un nus a la gola difícil de desfer. Per això parlen, al documental que Joan Font acaba d’enllestir. Per si hi ha algú que se’ls vulgui escoltar. Algú amb capacitat de decisió i sensibilitat, és clar.

Qu’est-ce que vous donnez comme musique? De la musique médiocre?” Això és el que el general De Gaulle va preguntar a Eric James, animador aleshores de Sud Radio, quan se li va atansar en aquella històrica visita del 1967. És una de les anècdotes que trufen el documental de Font –és ell qui empunya el micròfon per recollir tots aquests testimonis recollits al documental, publicat al Facebook de Les Sudistes–. Una altra, també en el vessant musical, la d’Encarnita Vergara, que dona algun detall curiós sobre la discoteca amb què treballaven: van rebre un dels primers CDs (si no el primer) que arribava al Principat, portat per un representant de la casa CBS i molt abans que el format comencés a comercialitzar-se. El recull de microentrevistes –segur que Font ha atresorat uns fons sucosos dels quals sortiria una història monumental– està ambientat justament amb fragments de les cançons que sonaven a l’època daurada de l’emissora, dels temes melòdics francesos, aquells que posaven els adolescents de l’època tontorrones, al reivindicatiu tema de Pete Seeger, aquell on glossava un país que mai no ha tingut un exèrcit.

Que al seu dia i en el seu camp el potent emissor va ser un gegant tecnològic també queda recollit en els diferents testimonis. El de Jean-Louis Valois, per exemple, que recorda com ell mateix es va estranyar de la distància a la qual es podien seguir les emissions. Per comprovar-ho, relata, van fer un experiment: demanar cartes dels oients. En van rebre sacs, de tots els punts de l’Hexàgon. Agustí Pifarré (xef d’explotation) incideix en com Sud Radio es va convertir en un “servei fabulós per a la promoció exterior” del país, gràcies a aquesta potència de la veu, que es va enfilar fins als 900 kilowatts, amb la qual, en termes publicitaris, “vam agafar tot el mercat comercial del sud [de França] i molt del nord”. Una potència que la va convertir en “la més important de les emissores perifèriques” franceses. Tot plegat, la memòria d’un gegant que, clamen, s’ha de preservar.