Aurora Casadevall, autora de 'Quaranta-tres anys a la sanitat d'Andorra': “Baixava al Trèvol a buscar voluntaris per fer de portalliteres i donar sang!”

El 1966 va ingressar com a interna a l’hospital de la Creu Roja de Barcelona per cursar-hi Infermeria. Tres anys després, llevadora a Madrid. El juliol del 2014 es jubilava, després de desfilar per les clíniques Vilanova, Meritxell i Santa Coloma, i d’exercir com a directora d’Infermeria i de Relacions externes a l’hospital. Ho explica tot en un suculent volum que publica Anem Editors.

D’on li va venir la dèria?
No ho sé, perquè no hi havia cap antecedent familiar, però era la meva il·lusió de ben petita. Sobretot, arribar a ser llevadora. És una professió altruista, de servei. Potser va ser això. 

Explica el primer drenatge, la primera injecció, el primer mort... 
T’afecta, i tant que sí, però com a tot, t’hi acabes acostumant. Però de tant en tant se t’apareixen en somnis. Pensa que en aquella època, quan es moria algú era feina de la infermera rentar-lo, vestir-lo... 

Com ho digeria?
Els malalts sovint t’agafen confiança i t’expliquen la seva vida. Que una persona de 60 o 70 anys se t’obri... De vegades no saps què respondre. No ho acabes de saber ara, imagina’t quan tens 16 o 17 anys!

Li té por, a la mort?
Quan ets jove ho veus com una cosa llunyana. Vull dir, que hi penso segurament més ara, que tinc 70 anys i he fet la millor part de la meva vida. Però com que el meu pare té 100 anys, tinc esperances fundades de resistir encara una tongada llarga.

El ‘seu’ primer part va ser el 1969 al Vall d’Hebron. Quants nens ha ajudat a néixer?
Incomptables. Hi va haver anys que més de tres-cents. En un moment donat em vaig quedar sola, l’única llevadora de tot Andorra, i més d’una vegada m’havia posat a plorar de pur esgotament: no podia més. Una nit, sortint de la clínica de Meritxell, em vaig adormir al volant i em vaig encastar contra una pedra, al costat de la carretera que pujava a Radio Andorra. Feia dos dies que no dormia! No podia ser, calien més llevadores.

Quan se’n va a Madrid es topa amb una inquietant, sinistra realitat: la de las Joselitas.
Les noies de províncies, solteres i embarassades, que enviaven a la Maternitat. Les hi tenien uns mesos a canvi que fessin la neteja, fins que donaven a llum i els bebès els deixaven a l’hospici que hi havia al davant. Amb els anys he arribat a lligar caps i sospito que d’aquí sortien part dels nens robats de què ha parlat la premsa. 
 

Quan el 1970 torna a Andorra es posa pel seu compte i treballa per a la clínica Vilanova.
Minúscula, si venies de la Maternitat de Madrid, i havies passat per la Creu Roja i el Vall d’Hebron. Pensa que només hi havia disset llits. Disset! El primer part em diuen: “Mira, deixa els estris en un bol amb alcohol que ja s’aniran desinfectant mentre la futura mare estigui dilatant...” Et quedes de pedra. Però mai se’m va infectar ningú. 

Quan no hi havia llit disponible, s’habilitava el sofà de la sala d’espera per als parts!
I com que no hi havia ascensors, quan havíem de pujar un pacient des del quiròfan a planta la infermera havia d’anar a buscar al bar Trèvol, als baixos, voluntaris per fer de portalliteres! El mateix per donar sang. I funcionava.

Parla d’un nadó que en néixer va pesar 4,6 quilos. Nens així ja no se’n fan. Per què?
Avui es mouen entre els tres quilos, tres i mig com a molt. Potser les mares es cuiden més. 

La seva pitjor experiència?
La tragèdia de Monsa, el 6 de desembre del 1994. Va ser terrible. L’accident va passar a quarts de 4 de la tarda, i tornava a casa l’endemà a les 8 del matí. Indescriptible. La gent, desesperada, venia a buscar els familiars. Una nena de 18 mesos, ferida, la vam haver d’enviar a Purpan, sense més identificació que la polsera que duia amb el seu nom: Irina.

La van recuperar, els pares?
Sí, van venir demanant per ella. Era la filla del doctor Morisset! I sort, en fi, que ja estàvem unificats a l’hospital nou de Meritxell. Si ens agafa quan estàvem encara meitat i meitat, hauria sigut més horrorós encara.  

El 2006 es va redactar un pla de prevenció de la grip aviària. La Covid-19, ens ha agafat amb els pixats al ventre?
Ningú s’ho podia esperar que passés. Però crec que ens n’hem sortit prou bé, el confinament va ser molt precoç i l’hospital ha respost adequadament. No ho poden dir tots els països.

Li hauria agradat tenir deu anys menys, per lluitar-hi?
Em vaig oferir voluntària per als Stop Lab. Per l’edat no em tocava, però per estar-me a casa sense fer res... Hi vaig estar les dues tandes senceres.

El més difícil per a una llevadora?
Veure néixer una criatura és un moment màgic, però hi ha un percentatge de parts, petit, però inevitable, que no acaben bé. I això sempre és desolador.

Si un noi o noia li demana avui consell, quin li donaria?
Que li agradi ajudar els altres, que ho estudiï per vocació, perquè davant de la mort, d’una desgràcia com veure a l’UCI gent jove que ha patit un accident en moto, has de tenir sang freda per saber actuar i posar-te al costat de l’altre. Sempre els deia a les infermeres que a l’hospital un no hi va per gust, sinó per necessitat. Això no s’ha d’oblidar mai.

Què és el que més ha canviat, en aquests quatre decennis?
Els mitjans materials, sens dubte. Les gases s’havien de rentar per reutilitzar-les, com les xeringues, que calia bullir abans de cada ús. I estalviar les agulles de punxar. Pensa que les infermeres, quan jo estudiava, menys fregar el terra fèiem de tot, a les habitacions dels malalts. De tot! Avui això és impensable dir-li a un estudiant que ha d’anar a netejar els orinals. De tota manera, improvisar, aprendre a sortir-te’n, a resoldre situacions sense gaires mitjans t’espavila. 

Si tingués 17 anys...
...ho tornaria a fer. Tornaria a començar aquesta carrera apassionant.