Com es cuina una Biennal

Ahmed Keshta relata com el ministeri li va garantir que seria l'artista seleccionat per al 2021... si renunciava a l'edició del 2019, que es va acabar enduent Shangti.

“El que et podem garantir és que seràs el pròxim, que aniràs a l’edició del 2021 amb un projecte exprés. Tot això, és clar, va lligat a la continuïtat de l’Eva com a comissària i implica naturalment la lògica discreció per a totes les parts. Aquesta és la proposta ferma que et fem.” Som al 2 de febrer del 2018, l’escena té lloc en una sala del ministeri de Cultura, i qui així s’expressa segons la gravació a què ha tingut accés el BonDia és el cap d’Acció cultural, Ivan Sansa.

L’oferta pot semblar temptadora: no passa cada dia que et garanteixen “en ferm” una plaça a la Biennal de Venècia, i amb quatre anys d’antelació. Però a aquestes altures de la reunió, a Ahmed Keshta ja se li havien encès totes les llumetes d’alarma. Perquè la generosa oferta del ministeri –dita en presència de la comissària d’aquella edició, Eva Martínez (Zoe), i sospita Keshta que amb el coneixement i l’aval de l’aleshores ministra de Cultura, Olga Gelabert– es completava amb una pintoresca contraprestació: l’únic que ell havia de fer per tancar l’acord i comprar així bitllet per a Venècia 2021 era avenir-se a retirar el seu projecte del concurs d’on havia de sortir el guanyador d’aquella edició. En paraules del mateix Sansa, “el que farem és que la comissària seleccioni dos d’entre els quatre projectes que s’han presentat, el de Shangti i un altre. El teu nom no surt enlloc, així en quedes al marge i protegit, i d’aquí uns mesos anunciem que l’Eva repeteix com a comissària, s’encarrega de triar l’artista de l’edició següent i et proposa a tu”. 

I així va ser. Com a mínim, la primera part de l’arreglo: el 8 de febrer del 2018 es van fer públics els noms dels dos artistes que s’havien guanyat un lloc als Tallers d’art per desenvolupar el projecte i jugar-se la plaça veneciana. Shangti va ser un dels agraciats, com havia vaticinat Sansa, i l’“altre” va ser Martín Blanco. Quan l’octubre del 2018 van presentar finalment la maqueta, el guanyador va ser l’artista francès instal·lat a la Massana amb Future Is Now. Keshta sosté que la decisió ja estava presa quan el van convocar en aquella prometedora reunió, i que Martín Blanco va exercir com a convidat de pedra del suposat concurs: “Durant l’hora llarga que vam estar parlant van insistir una i altra vegada que Shangti era un artista amb molts contactes i que això era el que li convenia a la Biennal. No em van parlar en cap moment de la seva obra, només dels contactes, i que tot i que feia poc que s’havia instal·lat al país, les bases no deien res ni de la nacionalitat ni dels temps de residència”. 

Bloqueig creatiu
Diu Keshta que s’havia presentat al concurs de les quatre edicions anteriors i que havia acceptat esportivament la derrota “perquè potser el projecte no estava a l’altura i havia de créixer més com a artista”. Però estava convençut, insisteix, “que havia arribat el meu moment, el projecte estava treballat al mil·límetre, i així ho devien entendre també ells, que em van convocar en aquella insòlita reunió”.

La salomònica decisió concebuda per Sansa i Martínez li va semblar essencialment “una injustícia”. No devia ser l’únic, perquè un any i mig després, quan la Biennal estava a punt de concloure, va rebre un àudio en què la comissària feia acte de contrició: “Entenc que estiguis decebut perquè jo també estic decebuda amb mi mateixa. Si pogués retrocedir en el temps ho faria, i estic convençuda que si la Biennal té sentit és perquè tu hi vagis. La Biennal amb tu serà una experiència enriquidora, senzilla i còmoda. Espero que ens truquin aviat i que no hi hagi problemes amb el pressupost”.

Això era la tardor passada i, com recordarà el lector, la pròxima edició de la Biennal s’ha retardat fins al 2022, Eva Martínez no n’ha estat confirmada com a comissària i, de fet, el ministeri s’està rumiant molt, però molt, la continuïtat de l’aventura veneciana. El cert és que ara mateix és més a la vora del no que del sí.

L’episodi, en fi, li va provocar un “bloqueig creatiu” que ha arrossegat dos anys en què tan sols ha participat al Sharjah Arts Festival de Dubai –va ser el desembre del 2018, i segur que molts s’havien sorprès d’aquesta desaparició– i que ha comportat, atenció, tractament psicològic. Si s’ha decidit a parlar ara és “perquè es tracta de diners públics, el ciutadà i sobretot els artistes tenen dret a saber com van anar les coses, i de fet em sembla mentida que coses així encara succeeixin.” Trencar aquests dos anys de silenci li ha servit per tancar una porta, però lamenta que l’actual ministra no hagi trobat els “sis minuts, sis, que li demanava per explicar-li com funcionen certes coses al ministeri”.