‘Eppur si muove’
Eren les 4 de la tarda del 7 de juliol. Sortia, conduint el meu cotxe, d’un restaurant de l’avinguda de Salou. La policia em va donar l’alto. Un agent em va informar que es tractava d’un control d’alcoholèmia. Em va preguntar si havia begut. “Sí”, li vaig dir, “un parell de copes de vi per dinar i un whisky”. “Quant fa del whisky?”. “L’he acabat fa deu minuts”. L’home va moure el cap com dient: “Ai, ai, ai...”. Vaig bufar a l’alcoholímetre.
“Està de sort!”, em va dir l’agent, content i rialler, trencant xel proverbial distanciament amable que sol adornar els homes i les dones del nostre servei d’ordre. Jo em vaig dir: “Mira, no has donat positiu”. Així li ho vaig dir, i ell em va aclarir: “No, no, no, sí que ha donat positiu. Li dic que està de sort perquè una mica més i l’hauríem de detenir i passaria la nit a les nostres dependències.” Així va ser com em vaig assabentar que, malgrat “estar de sort”, seria objecte d’una empaperada de cent cinquanta euros amb vint-i-cinc cèntims.
Vaig afluixar la mosca allà mateix perquè no tenia res a objectar. Només em va saber greu que s’hagués trencat la meva marca personal de no haver estat multat mai a Andorra, després de 41 anys de viure-hi, per res que no fossin sancions d’aparcament. Com a peça de convicció, em van lliurar una butlleta on constava literalment que havia conduït “en estat d’embriaguesa”.
De la conversa amb l’agent em va cridar l’atenció el fet que, en cas que hagués superat el límit i m’haguessin detingut, no hauria pogut sortir del calabós fins l’endemà al matí, malgrat que eren les 4 de la tarda. “Tant tarden a baixar els efectes de l’alcohol?”, li vaig preguntar. Un altre cop imbuït del proverbial distanciament amable, el policia em va explicar que primer han de baixar els efectes i llavors ells han de prendre declaració al detingut, fer l’atestat i dur-lo al batlle, i que és el batlle qui ordena la posada en llibertat. “Però, tantes hores?”, em vaig estranyar. “Són els protocols: els batlles pleguen a la tarda fins l’endemà”. “I no hi ha batlle de guàrdia?”. “Són els protocols, senyor!”
Quan va passar això, jo ignorava que un advocat andorrà havia acudit als tribunals per aclarir si la seva detenció tota una nit per conduir amb un nivell d’alcoholèmia per sobre de 0,8 g/l havia estat o no una detenció il·legal. Després que el Tribunal de Corts establís que els protocols eren correctes, va recórrer al Constitucional, que fa un parell de setmanes ha acordat no admetre el recurs a tràmit.
Jo no sé què en pensa el senyor Riestra, però, per part meva, no puc deixar de sospitar que uns protocols que tan alegrement afavoreixen que un detingut passi una nit entre reixes són de gènere exemplaritzant, i, per tant, suspectes quant a respecte als drets i llibertats. El TC pot tenir les seves raons per no emparar el recurrent, però això no privarà que a alguns ciutadans se’ns faci present la frase atribuïda a Galileu “Eppur si muove!”