El cas Keshta s’embolica

Blanco diu que va preparar el projecte “intuint que no aniria a Venècia” i el ministeri no considera oportú donar explicacions.

Sorpresa i estupefacció, però també i en menor mesura dubtes raonables sobre el moment que Ahmed Keshta ha triat per aixecar la catifa. Així és com va rebre ahir el mundillo artístic la revelació de l’insòlit acord que li van proposar el febrer del 2018 el cap d’Acció cultural i la comissària de la Biennal. Resumint: que es retirés del concurs per seleccionar l’artista que representaria Andorra a l’edició del 2019 a canvi d’assegurar-li el lloc a la del 2021, que per primera vegada seria per designació directa de la comissària. Aquests són els termes exactes –“ferms”, recordin– de l’acord que li van plantejar en una reunió a la qual Keshta assistia, diu, “convençut que m’anaven a dir que jo era l’artista seleccionat, per què si no, per què em trucaven”. I que va tenir la intuïció de gravar. Per què? “Per documentar des del principi tot el procés del que pensava que seria la meva participació a la Biennal”. I sort perquè, si no ho hagués fet, el creuríem?

Davant del silenci oficial –el ministeri va declinar donar-ne cap explicació– té especial interès la reacció de Martín Blanco, que va penjar un suculent post al seu perfil del Facebook. Bàsicament, hi assegura que tan sols deu dies després que el seu projecte fos seleccionat juntament amb el de Shangti per competir per l’única plaça en joc va començar a sentir rumors que la decisió ja estava presa, “així que vaig preparar el projecte intuint que, si el rumor era cert, no aniria a la Biennal”. Al·lega que aleshores era tan sols això, un rumor, una sospita, i que per això va continuar treballant i va callar: “Sense les proves fefaents que ara aporta Keshta no pots denunciar res”. Però... 

...Però Keshta ha trigat tres anys a obrir la boca, ve a dir, i ho ha fet precisament ara, quan sembla clar que el ministeri no té intenció de repetir a la Biennal i s’ha esfumat per tant l’oportunitat veneciana. Com a mínim, de moment. Blanco apel·la a la ironia i convida a no pensar malament, “perquè aquí tothom juga net i els artistes som una gran família que ens mullem quan toca per defensar-nos”.

Keshta es confessava ahir alleujat d’haver tret per fi el que feia tres anys que portava al pap: “Un altre potser ho hauria fet abans, potser sí, però jo he necessitat aquest temps per trencar el silenci. De totes formes, crec que quedar-se en això és fixar-se en el dit quan t’estan assenyalant la lluna. He explicat exactament el que va passar i la veritat és que m’he quedat molt tranquil. Per fi”. Insisteix Keshta que ni sabia si el ministeri havia decidit participar o no en la pròxima edició de la Biennal, que tindrà lloc el 2022, i no el 2021 com estava previst, i sobretot, sobretot, que no hi havia hagut cap contacte previ que justifiqués la deferència que el cap d’Acció cultural i la comissària van tenir de convocar-lo a una reunió per plantejar-li l’arreglo.
Aquest és precisament un altre dels dubtes que suscita el cas: per què es van prendre la molèstia, si en feien prou de descartar-lo sense necessitat de donar explicacions, ni a ell ni a ningú? “Vaig presentar el projecte per la via reglamentària, i la següent notícia que en vaig tenir va ser la trucada en què em convoquen per a l’endemà al ministeri. Per això hi vaig anar convençut que me l’havien seleccionat.”

La resta de la història ja la sabem:  Keshta insisteix que en la reunió –93 minuts de rellotge– “em vaig limitar a escoltar, i no vaig acceptar en cap moment l’acord que em proposaven”, un altre dels recels que alguns esmentaven ahir amb la boca petita. També, que li va quedar claríssim que la decisió ja estava presa, i que el projecte de Shangti seria el guanyador perquè calia aprofitar la projecció que els seus “contactes” donarien al pavelló andorrà. Al final, segur que ho recorden, aquestes altes expectatives es van quedar en 40.000 visitants justets, sensiblement per sota dels 48.000 del 2017, l’any d’Eve Ariza i Murmuri. És clar que ella no va haver de lidiar amb la marea alta.

I tot això, com recorda Blanco, mentre s’està treballant en un Llibre Blanc de la Cultura i en un Estatut de l’artista impulsats pel mateix ministeri que ahir va considerar que no calien explicacions ni aclariments sobre el cas.