Rebre el marit amb una copeta

L’altre dia em vaig llevar amb la ferma intenció de fer dissabte. És una d’aquelles tasques que acabes fent, tot i caure vàries vegades en la temptació del “ja ho faré demà”, inexorablement. Treu la pols, neteja a consciència la cuina, escombra, passa la fregona, pensa què faràs de dinar, estigues pendent del Jan per si puja o baixa les escales tot sol…
Quan després d’un parell d’hores la casa sembla per fi neta, fes el dinar, torna a netejar la cuina, tot i que has embrutat ben bé el mínim, conscient de l’esforç que t’ha suposat abans, posa a dormir el nen, aprofita per fer la llista de la compra per a aquesta tarda, prepara el berenar del teu fill, obre el rentaplats i col·loca les coses al lloc, ves a estendre la roba que havies posat al matí a la rentadora, ves a comprar, torna a casa, prepara el sopar, torna a netejar la cuina que, ja t’és igual, i has tornat a embrutar sense anar massa en compte… I quan el nen dorm, asseu-te al sofà, més trinxat que si haguessis fet la Serrera dos cops en un dia i pensa seriosament a dedicar un article a aquelles persones, dones sobretot, no ens enganyem, que tenen com a quotidianes aquestes feixugues, i desagraïdes tasques. Heus aquí doncs el meu petit homenatge a totes elles.
És cert que en el meu cas, un dia com el que acabo de descriure no representa ni de bon tros el meu dia a dia. La feina, les sortides, les activitats a dins o a fora de casa… fan que no deixi de ser anecdòtic que s’ajuntin en una mateixa jornada neteja a fons de casa, compra i rentadora. Però d’una manera o d’una altra, moltes persones pateixen aquesta realitat de manera abnegada i amb una bona dosi d’abnegació, conscients que la vida es resumeix a ben poca cosa, si et pares a pensar.
I aquesta situació encara era més real i visible ara fa uns anys, quan la dona era qui es quedava a casa per tenir cura dels fills, de l’home i de la casa en general. L’home era qui portava el sou a casa i només faltaria que hi treballés també. Era aquest un argument ben assentat en una societat que encara no reconeixia els drets de la dona. El més trist, però, és que en la societat d’avui en dia hi ha nuclis familiars en els quals la realitat encara és així. Sovint són casos que anomeno de transició, parelles de persones que van viure allò en la seva infància i que ho han reproduït potser sense adonar-se, destinant a la dona la casa, i l’exterior a l’home. Qui no ha estat mai en un àpat familiar i quan era l’hora de recollir la taula, les dones s’han aixecat i els homes s’han quedat fent la sobretaula? 
No m’agrada generalitzar perquè de parelles n’hi ha de tot tipus i de totes les casuístiques, però molt em temo que aquesta mateixa assignació de rols encara està força present en les llars. El canvi serà visible d’aquí a uns anys, quan els infants deixin de reproduir allò que els avis van viure i els pares ja no tant. Per sort, avui, la dona treballa fora de casa, igual que l’home, i les taques domèstiques han de ser necessàriament compartides, al meu entendre. L’ensenyament també treballa en aquest sentit i ha deixat enrere aquells llibres de text en què era la mare qui s’ocupava de fer el menjar, netejar… Les noves generacions del cos de docents també contribueixen a canviar aquella mentalitat d’una manera natural.
Em ve al cap un reportatge sobre una mena de concurs que tenia lloc a l’Espanya dels anys 60 i que buscava la dona perfecta. La dona perfecta havia de ser bona cuinera, saber utilitzar els electrodomèstics que començaven, per sort, a democratitzar-se, havia d’ocupar-se del marit quan aquest arribava a casa, sempre amb bona cara…
Increïble, tot plegat, per a un espectador del segle XXI i per a la pròpia protagonista, uns 50 anys més tard. També els comentaris en off d’aquell reportatge serien avui motiu d’indignació i denúncia. Un d’ells recomanava que la senyora de la casa, tot i haver passat un mal dia, havia de rebre el marit ben arreglada, amb un somriure d’orella a orella, amb una copa de brandy i amb el sopar preparat a taula. Però allò era l’època franquista i els valors del Movimiento tampoc hi ajudaven. En un altre ordre de coses, les joguines, tot i ser encara molt específiques de nens i nenes, també van diluint-se entre sexes i, gràcies a la nova mentalitat dels pares, si un nen vol una nina se li compra, i si una nena vol un cotxe se li compra però… de portes endins si us plau.
Podríem escriure durant hores sobre el tema però anem al gra: hats off per a aquelles persones que resignadament s’ocupen… de tot, ara que sé el que és.