L’art d’escriure (II)

Continua avui aquí el meu article L’Art d’escriure (I) del passat dijous 9 de juliol, i m’agradaria fer-ho parlant-vos d’un llibre del segle XVIII molt divertit, irònic i original, que ens planteja unes preguntes encara actuals avui dia. Aquesta obra, al meu entendre, la considero absolutament imprescindible per a qualsevol persona que tingui la temptació d’escriure. Es tracta de L’art de se taire, principalement en matière de religion”, de l’any 1771, de Joseph-Antoine-Toussaint Dinouart (1716- 1786), més conegut com l’Abbé Dinouart. 

Aquest llibre, que va escriure i no va escriure, es pot considerar un plagi en tota regla de Conduite pour se taire et pour parler, principalement en matière de religion, que l’eclesiàstic jesuïta Jean-Baptiste Morvan de Bellegarde (1648-1734) va escriure entre els anys 1696 i 1697. 

En aquesta obra l’Abbé Dinouart ens parla sobre l’art de parlar i d’escriure, que per a ell eren gairebé la mateixa cosa i que per tant se li haurien d’aplicar les mateixes regles. I encara que pugui semblar una contradicció, ens parla també sobre l’art de callar. Silenci sí, però no d’un silenci monacal, sinó de parlar o escriure només quan es té quelcom millor a dir que el silenci. Diu Dinouart: “S’escriu malament i s’escriu massa, mentre que es desaprofita l’experiència de callar, que és també un capítol important de l’eloqüència.” En aquest aspecte, ho podríem comparar a l’art de la música, on si una partitura no tingués silencis, seria un martiri, i si no tingués notes deixaria de ser música. Cal la proporció justa i exacta de notes ben posades i de silencis perfectament encabits. 

Tanmateix, també ens fa una sèrie de reflexions bastant interessants, i avui dia gairebé del tot oblidades. Com hem dit, al seu entendre, ell creia que en aquest món s’escriu i es parla massa; i que hauríem de pensar una cosa que sigui certa i no que sigui original. I el problema de la modernitat és que tothom vol ser original però ningú vol ser cert. 
En definitiva, és un llibre que ens ajuda a pensar i amb el qual podem conversar. I a més, ens regala unes quantes frases lapidàries (típiques de l’època), sobre l’art de callar i d’escriure. Ens diu, per exemple, que “hi ha persones que escriuen per escriure, com n’hi ha que parlen per parlar”, que “no se sap parlar prou bé fins que no se sap callar”, que “cada llibre té el seu lector” o que “aquesta fecunditat de literats només és el presagi d’una decadència inevitable”. 

Totes aquestes frases, escrites fa segles, en gran manera les podríem aplicar a dia d’avui, sense por a equivocar-nos. És impossible tenir tants escriptors, com és impossible llegir-ho tot. Per tant, i encara que només sigui per una qüestió de temps, haurem o hauríem de seleccionar els millors. Que ben mirat, si ens hi fixem bé, tampoc n’hi ha tants. 
El llibre en qüestió va tenir molt d’èxit al seu moment, i si a vostès els pot interessar el poden trobar a la pàgina oficial de la Bibliothèque Nationale de France, i si no, sàpiguen que l’any 2016 va ser traduït al català de manera exquisida per la doctora en filologia catalana, la senyora Maria Dasca, i editat per Edicions de la ela geminada amb el títol L’art de callar.I ara ja per acabar aquest breu article sobre l’art d’es

criure voldria parlar-los, per descomptat, del nostre escriptor nacional Antoni Morell i Mora, que se’ns va avançar fa uns mesos. Voldria recordar, amb tots els respectes a qui correspongui, que el Principat d’Andorra (com molt bé diu el senyor Alfred Llahí en la càpsula d’història núm. 27, del 19 de maig del 2020: Els noms dels carrers andorrans, de l’IEA-CEIP), té dedicats dotze carrers a escriptors de fora, i  potser podríem estrenar-nos en aquest aspecte, tenint un petit gest cap a aquest gran personatge andorrà. I aquí ho deixo... 

Gràcies.