Sud Radio: ni valor tècnic ni valor patrimonial

El peritatge encarregat pel ministeri de Cultura a Jean Clergue i Sylvain Athiel és concloent: les emissores del Pic Blanc no tenen cap singularitat que n’aconsellin la conservació, i tan sols recomana d’impulsar-ne un llibre i un documental, així com un “espai museogràfic” gairebé testimonial.

Cop duríssim, demolidor, per als que encara somien a salvar Sud Radio i postular el pack que conforma juntament amb Radio Andorra a patrimoni de la humanitat. Un peritatge encarregat el 2015 pel ministeri de Cultura a Jean Clergue i Sylvain Athiel –el primer, tècnic veterà de Radio Andorra; Athiel, periodista i autor d’Aquí Radio Andorra– conclou, ras i curt, que les instal·lacions del cap del port no tenen “cap valor tècnic ni patrimonial”, que les emissores han quedat absolutament obsoletes i per tant és desaconsellable tornar-les a posar en marxa, i que el complex de Sud Radio, en fi, “no revesteix cap caràcter estratègic dins de l’actual context radiofònic internacional”.  A més, adverteix dels elevadíssims costos que tindria ressuscitar l’estació i sobretot, sobretot, dels eventuals riscos que els camps electromagnètics comportarien per als remuntadors veïns.

L’únic i magre consol de l’informe, que es reclama “objectiu, neutral i independent”, és que recomana impulsar un llibre i un documental per preservar la història de l’estació, i l’habilitació d’un “espai museogràfic limitat” que podria contenir, insinuen, peces com el més petit dels tres emissors que s’hi conserven –un BBC de 50KW datat a finals dels anys 50.

Aquest “espai museogràfic” és precisament el que preveu el projecte de la filial de Bomosa per al futur Cramea, adjudicat l’abril del 2016, que havia d’haver entrat en funcionament la tardor passada i que la justícia va paralitzar pel litigi plantejat per Saetde, que creia afectada la concessió de les pistes d’esquí del Pas que explota la societat. Com recordaran, el maig passat el Constitucional va donar definitivament la raó a Bomosa, i segons el nou calendari el Cramea hauria d’obrir les portes el 2024.

Mentrestant, es van anar alçant veus, assenyaladament la del president de Velles Cases, Claude Benet, reclamant que es conservés íntegrament l’estació  i que es redactés un projecte per postular-lo, juntament amb Radio Andorra, com a patrimoni de la humanitat. Al·legaven la singularitat, la proximitat i l’òptim estat de conservació d’uns vestigis industrials únics en el nostre context.

Doncs això és precisament el que ve a desmentir el peritatge de Clergue i Athiel. Segons ells, la tecnologia dels emissors del Pic Blanc correspon a l’anomenada “generació industrial”, un tipus d’equipaments “d’ús corrent i ben conegut”. Amb una configuració “gairebé idèntica” se’n van instal·lar a molts altres llocs d’Europa, particularment a França, i la major part es conserven in situ. Tot i que es van haver d’adaptar a les particularitats de cada estació, insisteixen, no mereixen la consideració de peça única ni rara. Pel que fa a la del cap del port, l’única “originalitat”, concedeixen, “potser sigui l’habilitat dels enginyers a acoblar dos emissors de diferent potència”: el Thomson Houston de 300 KW (1964) i el Thomson CSF de 600 KW (1972).

Tampoc presenten cap valor patrimonial especial els monumentals grups electrògens de la planta baixa, inicialment concebuts per equipar la propulsió d’un submarí, adaptats, sí, a la peculiar ubicació de Sud Radio però que –sostenen– “no tenen cap interès tecnològic i patrimonial”. Pel que fa a la possibilitat de ressuscitar les emissores, admeten que es troben en un estat de conservació “aparentment bo”, però adverteixen que no han funcionat durant més de tres decennis –en realitat, des del 1986–, que han quedat totalment obsolets”, i que el cost seria “elevadíssim”, com ho serien els riscos en termes de seguretat.

Finalment, confirmen el que diuen la llegenda i el sentit comú: la ubicació de Sud Radio al Pic Blanc, a 2.600 metres d’alçada, no va ser una decisió racional des del punt de vista tècnic. De fet, els enginyers la van desaconsellar repetidament, i si es va acabar construint va ser per raons de “prestigi nacional”: es tractava, per dir-ho clarament, de fer-li la vida impossible a Radio Andorra, que el govern francès sempre va considerar una emissora “pirata” perquè esquivava el monopoli estatal de la radiodifusió. Vist com va acabar tot, amb la clausura de les estacions decretada  el 1981 pel Consell General, la jugada li va sortir rodona.