Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Roser Porta

Roser Porta

Filòloga

 

 

Sensors delicadíssims




Una tarda d’aquest estiu estrany ha tocat. Sabem que és un pal, sabem que no és el millor lloc per anar, que la roba i el material esportiu tan barat no pot haver estat fabricat en condicions gaire decents, que de qualitat ben poca... Però la temptació i l’atractiu del preu, sempre el preu, són massa forts. En definitiva, tarda de pluja al gran centre comercial de roba esportiva als afores d’una ciutat.
Unes quantes voltes (avui no hi ha gaire gent) mirem i remenem talles, models i en una estona raonable –i sense cap baralla, que estrany– anem cap a la zona de les caixes arrossegant el carretó.
Una noia jove distribueix la gent de la cua cap a les caixes numerades i arrenglerades, com una agent de circulació ens envia cap aquí i cap allà. No bada gens, porta un ritme viu, cap aquí i cap allà.
No m’ho puc creure, a vuit de les deu caixes no hi ha cap persona al darrere, només en dues hi ha un noi i una noia (també molt joves com els altres que, amb cara d’estressats, van plegant la roba a les seccions o responen les preguntes dels clients) atenent la gent. Les dues excepcions són caixes on es poden fer canvis, per exemple.
A les altres vuit el client ha d’anar posant les peces de roba o calçat dins d’un recipient quadrat que té uns sensors delicadíssims que pesquen el codi de barres de les etiquetes a distància. S’ha de vigilar, s’ha de guardar de seguida la peça perquè si no, la torna a detectar. Es veu que és molt sensible el sensor. La gent paga amb targeta, recull el tiquet i es posa el material a la bossa. Ràpid, amb ritme.
Aquest cop, l’habitual mal gust a la sortida, per la complicitat amb un sistema injust, que ens queda quan anem a un d’aquests macrocentres, ha augmentat. Sembla (és?) una mena de pel·lícula del futur, una distopia angoixant. On són les persones?
Els joves mudats amb funcions d’agent de circulació també són al banc, distribuint la cada cop més llarga cua de gent que hi vol accedir. “No, això ha de ser amb cita prèvia”. “No, això ho ha de fer al caixer”. “Jo li ensenyo”. I la gent gran ha d’anar cap a la màquina, a parlar amb uns botons. El banc que fa anuncis amb fotos d’avis que fan classes d’informàtica i creuers i no paren de somriure i que presumeix sempre de la seva obra social, aparta la gent gran del seu món sense miraments.
En aquest estiu estrany també han arribat paquets, d’un i de l’altre, de coses necessàries i d’altres que no. Ni gota de necessitat. Quan algú no és a casa i el gran gegant de la distribució (i de l’esclavatge segons denuncien alguns documentals) fa una trucada per concertar una altra data de lliurament. Qui truca no és una amable persona des d’un centre de l’altra punt del món. És una magnífica màquina que, a base de prémer números, queda amb tu per a un altre moment. “Premi 1 si vol quedar l’endemà a la mateixa hora”, diu la màquina. I l’endemà ve un jove repartidor estressat i mal pagat, que potser per arribar a final de mes fa hores repartint la gent de la cua del macrocentre comercial de roba esportiva. Cap aquí, cap allà.

 

Comentaris: 1

Comentaris

Quanta rao Roser, a la gent gran ens han arraconat, sols ens faltava el Covdi que inclus ens ha apartat de la famila,
Gracies Roser

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic

Voleu rebre alertes de les darreres notícies?