Al voltant de la identitat i l’amic Jordi

Explicava fa uns dies l’(encara, espero) amic Jordi Guillamet que ara que és lliure d’obligacions laborals es dedicarà a excavar en aquest fangós terreny de la identitat col·lectiva. L’andorrana, és clar. Res més lluny de la meva intenció que portar la contra a un senyor de qui estic a anys llum en intel·lecte i trajectòria. Però a servidora li recorre el cos un calfred quan odora allò de les identitats col·lectives ben definides. Parteixen de bones intencions, no ho dubto, però acaben convertides en eines excloents i, al llarg de la depriment història humana, en arguments per a la barbàrie. Sense arribar a tal extrem, ja ho sé: és el que necessita Andorra? No estem ja prou compartimentats? A vol de gallina veig andorrans de pota negra forans (“nena, tu de quina casa ets?”), residents catalans, residents espanyols (no barregem), portuguesos, híbrids de segones i terceres generacions, els que porten aquí tota la vida però no volen renunciar als orígens (“seria como faltarle a mi madre”, argumenta la sempre benevolent Teresa) els dels guetos anglòfons i francòfons, la infamada púrria de fronterers...

Què defineix la identitat? On situem el límit temporal? Deia fa no gaire una companya que no se sent europea. Ah! On són les seves arrels culturals? No són indoeuropeus els orígens de la llengua que parla? No van baixar d’un arbre africà els seus avantpassats? Els àtoms que la conformen no es van generar en el Big-Bang (o en tot cas en l’esclat d’una supernova)? Què volen que els digui, m’interessen més les identitats individuals fortes i pensades des de dins.