El principi del final

–Natàlia, tens una depressió, no et puc donar el que em demanes, en aquest moment la medicina natural no et pot oferir cap remei immediat i ara per ara, oblida’t d’anar a treballar, en aquest estat no pots, i a més és totalment contraproduent. Pel que m’expliques, pateixes mòbing, i això agreuja el teu estat de salut. Has d’agafar una baixa laboral immediatament.
Em mirava la mare, d’una visió borrosa, per les llàgrimes que brotaven dels meus ulls. Ella, amb el cap cot, es mirava el metge i d’una veu tremolosa, li va dir: 
–Es culpa meva...
–De cap manera, estàs malalta, no és culpa teva, és totalment normal que tingui una depressió, només cal ajudar-la.
Començarem per mitja pastilla al matí i anirem augmentant per setmanes, ens veiem la setmana vinent. 
–Ens en sortirem!, va afirmar el metge.
Vam sortir de la consulta en silenci, sense saber ben bé què dir. El fred glacial d’aquell mes de gener ens congelava l’alè i d’un pas accelerat de camí a la farmàcia li vaig dir a la mare: 
–Mama, crec que no necessito medicació, només estic una mica trista, per això ploro sovint, ja em passarà, quan tu et trobis millor, tot estarà millor.
La mare es va quedar pensativa mentre jo esperava que em respongués (ella sabia que d’aquesta no se’n sortiria).
–Jo ja em trobo millor, ja saps que les quimioteràpies que em fan ara són molt fluixetes, tot sortirà bé i jo estaré bé si tu també ho estàs, així que a prendre la medicació, em va dir d’una veu ferma i estricta.
I plorava cada dia, pràcticament durant tot el dia. Ja feia mesos que em trobava malament. Després del diagnòstic de càncer de la mare vaig començar a estar trista, el problema és que va anar en augment i no sabia com parar els plors, també estava molt cansada i no tenia ganes de fer res, només volia dormir tot el dia, era la millor manera que havia trobat per no patir.
 Només necessitava que la mare es posés bé i que s’acabessin les seves sessions de quimioteràpia, no la volia ni podia veure patir per tots els efectes secundaris.
Segur que en la pròxima analítica ens diuen que tot està bé i que no li calen més sessions, llavors tot es tornarà a posar al seu lloc i podrem reprendre les nostres vides i jo podré tornar a la feina.
Entendran tot el que he passat i em demanaran disculpes per tot el que m’han fet.
Van anar passant les setmanes, tot continuava igual, jo tenia una mica més d’energia i em seguia medicant i la mare seguia amb el tractament. Almenys ara podia estar amb ella durant les sessions. El fet d’estar de baixa em permetia acompanyar-la en aquells moments tan durs.
Va arribar un moment en què ja quasi no la reconeixia, no semblava la mare, no tenia força, no tenia ànims, i malgrat la malaltia i els tractaments, feia el cor fort i continuava sent el que havia estat sempre: el pilar de la nostra petita família.
És el meu pilar però també el del meu pare, que sobrevivia com podia, matant-se una mica més cada dia. Ell també estava malalt, tenia una addicció.
De tant en tant, ens espantava caient a terra inconscient, la mama l’aixecava de terra. Però ara... ¿qui l’aixecarà? 
No tinc forces ni físiques ni mentals per viure aquestes situacions, i la mare tampoc.
El pare estava sovint ingressat a l’hospital, tenia multitud de malalties i mals que necessitaven tractaments intensos. Sempre se’n sortia, així que quan venia l’ambulància i se l’emportava, no em preocupava gaire, perquè era una situació molt corrent i ja hi estava feta.
En aquella època, i abans de la meva caiguda en picat, m’havia trobat en algun moment en situacions molt dures –per dir-ho suaument– ja que sovint tenia els dos pares ingressats a l’hospital a la vegada.
Jo treballava a la Funció Publica, al lloc que sempre havia somiat i que m’apassionava, al gabinet jurídic del Govern.
Malauradament, a partir de la malaltia de la mare, el meu segon calvari es va agreujar, el laboral, i aquest ha perdurat durant més de vint anys.
En aquells casos d’ingressos a duo, abans d’anar a la feina passava per l’hospital a veure els pares, i sobretot per trobar-me amb els metges de cadascun d’ells a fi d’obtenir alguna mena d’informació sobre les molèsties vàries i diverses del meu pare i sobre l’evolució de la malaltia de la mare.
Després, i amb el cap atabalat per tanta informació i per la plorera de rigor per les males notícies i diagnòstics nefastos, anava a treballar, corrent i com podia per no arribar massa tard.
Malgrat arribar cada dia més d’hora a l’hospital, no sempre tenia sort, i amb una súplica a les infermeres, a vegades aconseguia veure un dels especialistes dins d’aquella franja horària en la qual se’m menjava l’angoixa esperant notícies no tan dolentes sobre l’estat de salut dels pares.
–Em pots fer el justificant del retard, si us plau?
Recordo la sensació de por i de frustració. No només arribava tard, sinó que a més a més em topava amb els personatges menys empàtics que m’he trobat mai. I sentint de nou brotar les llàgrimes dels meus ulls, suplicava aquell paperet, per una causa de força major que ningú semblava comprendre.
–Ja saps que tinc els pares ingressats i que he anat a l’hospital, faig tot el possible per complir amb el meu horari, però a vegades no puc fer altrament...
–Jo no et faig cap justificant, ja t’espavilaràs, i si no, no vinguis a treballar!
Això em va ocórrer un parell de vegades, o tres, en les quals espantada i plorant havia anat a Funció Publica dient que no se’m volia fer cap justificant però que havia fet tard per circumstàncies greus.
En el meu cap de 24 anyets no em podia permetre no anar a la feina, tenia un compromís amb mi mateixa, per responsabilitat, i amb el Govern, ja que en aquella època també desenvolupava la tasca de procuradora i havia d’assistir a judicis o presentar escrits que estaven al meu nom en representació d’aquest.
Un sentit de la responsabilitat i una desgràcia familiar que no es van tenir en compte i per les quals vaig ser, i he estat, castigada fins fa ben poc en el meu entorn laboral.
Continuarà....