Diari digital d'Andorra Bondia
El 'segell' que corona la penya, encerclat. Probablement delimita el terme de Mas d'Alins, proposa Casamajor.
El 'segell' que corona la penya, encerclat. Probablement delimita el terme de Mas d'Alins, proposa Casamajor.
La Roca Bernada fa prop de tres metres d’alçada. A la part superior del roc hi ha gravat el segell, un traç longitudinal que servia per delimitar un terme, en aquest cas la propietat del Mas d’Alins.
La Roca Bernada fa prop de tres metres d’alçada. A la part superior del roc hi ha gravat el segell, un traç longitudinal que servia per delimitar un terme, en aquest cas la propietat del Mas d’Alins.

La cosina laurediana del Cavall Bernat


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: J. C.

Jordi Casamajor documenta la Roca Bernada, de proporcions més modestes (tres metres d'alçada) però de similars referències fàl·liques que la cèlebre penya de Montserrat. Conserva un 'segell' o gravat que delimita probablement des de l'edat mitjana el terme del Mas d'Alins, a Fontaneda.

Mai n’havia sentit a parlar, diu Jordi Casamajor. I això és molt dir en algú com ell, que coneix al mil·límetre els boscos lauredians perquè se’ls ha trescat amunt i avall darrere de gravats rupestres –cadascú té la seva dèria, i aquesta, ja saben, és la de Casamajor–. Per això es va quedar de pedra quan un conegut li va demanar per la Roca Bernada. Bernada!? Com el Cavall Bernat de Montserrat, i les altres desenes de pedres dretes que hi ha distribuïdes per tota la geografia catalana? Doncs sí, exactament. La feinada va ser localitzar-la. Com es temia, no en consta cap referència documental, i va haver de recórrer a les fonts orals, que en aquesta ocasió es va encarnar en la figura patriarcal i venerable del Josep, andosí de la vella escola i el padrí més padrí de les Pardines: “La tenia present, ell sí, i fins i tot recordava que tenia un segell al llom. Ens va indicar com anar-hi, i a la segona la vam localitzar.” Un indici, aquest segell, que històricament el pedrot havia servit per delimitar el terme del Mas d’Alins, que apareix citat en documents medievals, i els boscos veïns de Fontaneda, de propietat comunal.

Un segell, atenció. És a dir, una línia gravada a la pedra que compleix una funció idèntica a la creu de terme però que no ho acaba de ser perquè li falta el travesser horitzontal, i que –diu Casamajor– passaria desapercebut a qualsevol que no tingui l’ull entrenat d’haver-ne vist uns quants. Òbviament, a ell no, perquè n’ha localitzat de similars al mas de Tolse i al mas d’Aixàs. A banda del petròglif, que és la dèria del nostre home, el que li va cridar l’atenció va ser la toponímia. Perquè de pedres dretes n’hi ha unes quantes, adverteix, però no totes les pedres dretes són bernades. Per merèixer aquest pintoresc nom han de presentar unes formes aproximadament fàl·liques, requisit que probablement entendran millor si visualitzen el Cavall Bernat montserratí. I aquí és on Casamajor cedeix la paraula a filòlegs i etimòlegs, que sostenen –diu– que en aquests casos cavall no deixa de ser un eufemisme de carall, que sona molt gallec però que és terme també perfectament normatiu en català i en castelllà. Ho sosté ni més ni menys que Corominas, aficionat com és ben sabut a l’etimologia recreativa, en ocasions fabulosa, però que en aquest cas ofereix una explicació plausible a la denominació d’aquestes pedres que no tenen res d’equí però que, en canvi, sí que tenen unes evocadores formes genitals. En fi, segons Corominas, bernat tampoc fa òbviament referència al nom de persona que tots tenim al cap, sinó que és una derivació de baranat, que vol dir envoltat d’una rotllana de penya-segats. No és el cas de la nostra Roca Bernada, tot sigui dit, que s’erigeix ostensiblement en un paratge boscós sense cap altre roc a la vista i que per això mateix va merèixer un nom propi. Altres etimologies més alegres sostenen que bernat no prové de berenat, sinó de venerat o fins i tot d’armat, és a dir, erecte, glups, que encaixa més amb la forma fàl·lica de la cosa.

Val a dir que la nostra Roca Bernada, que s’enfila uns dos metres i mig, potser tres, és de proporcions molt més modestes que la montserratina, amb els seus 1.100 metres d’altitud. Però el nom li servirà probablement de passaport per ingressar al selecte grup dels rocs o pedres de reminiscències marranes: de cavalls bernats n’hi ha a Pratdip i Matadepera, a banda del de Montserrat, i també al Solsonès i a Platja d’Aro –aquí, una pedra més similar a la laurediana–, per no parlar de la serra mallorquina o del Carall Bernat, la més oriental de les Medes, i el Carallot, que també és una illa, aquesta als Columbrets, i que han prescindit ja de tot eufemisme i li diuen a la pedra exactament el que sembla. 

La pregunta final, en fi, és òbvia: que la nostra es diu bernada és indiscutible. Però, té forma de carall?

Andorra
Sant Julià de Lòria
Mas d'Alins
Fontaneda
Montserrat
Cavall Bernat
Roca Bernada
carall
Jordi Casamajor
Comentaris: 2

Comentaris

A la pregunta final, jo respondria que no. Però, justament, perquè la nostra formació no s'anomena "carall" sinó "roca". Roca bernada vindria a voler dir roca dreta / erecta. La forma fàl·lica aquí no formaria part del topònim menor.
A la pregunta última, només un petit afegitó: l'animal per excel·lència, antigament dels nostres boscos, que es posa "dret" sobre les dues potes del darrere és l'os. Els noms del tipus Berna, Bernard..., etimològicament, sembla que es poden relacionar amb aquest plantígrad. I, així mateix, sembla que alhora també es poden relacionar amb una arrel més antiga "hart / hart(i)" -fort, valent, dur, robust, sòlid. Per tant, en el nostre cas l'adjectiu "bernada" no faria més que descriure la característica d'aquesta roca: "la seva posició dreta". D'altra banda, la forma "Carall Bernat" (o Cavall Bernat) no seria més que una tautologia -una redundància o repetició dins d'un topònim (com "Vall d'Aran", "Roc del Quer")-.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic