Com els secrets d’un pergamí

Amb mossèn Benigne Marquès passa una mica el mateix que amb l’arxiu que custodia des de fa dècades: no es revela a la primera, es requereix paciència i dedicació. “Ah, Andorra! El primer destí que vaig tenir va ser Andorra, sabeu?” Això ho deixa anar espontàniament. Una altra cosa és aprofundir en aquests records. “Va ser l’any 1964 i m’hi vaig estar cinc anys i mig, amb mossèn Lluís Pujol, un gran home. És un gran record de joventut, no sé què més hauria de dir, res de concret”. Va ser el començament, es limita a dir. Després, dèiem, és qüestió d’anar passant els fulls a poc a poc, amb cura, com si fossin preciosos pergamins antics i ressecs que es poguessin esquinçar. Aleshores es deixa desxifrar. Explica, per exemple, que en aquells anys de colze a colze amb mossèn Lluís van impulsar l’Escola Especialitzada Nostra Senyora de Meritxell. “Vaig ser al començament dels fonaments, costaria bastant d’explicar”. 

 

Doncs som-hi. En aquells temps –en què per cert, cantava amb l’Orfeó Andorrà, una afició que després va deixar arraconada– com a vicari portava el grup pastoral de Càritas. Això el va posar en contacte amb una mare de Sant Julià de Lòria amb un fill amb una minusvalidesa. La idea inicial era acompanyar-la a ella perquè pogués integrar-se en un grup d’ajuda a Lleida. “Però això va ser l’espurna”, puntualitza, per tenir un centre propi. Però necessitaven terreny. “N’hi va haver un de molt decidit, es deia Coll i es va oferir a buscar-lo”. I va contactar amb casa Molines. Després, tot va anar rodat. 

 

Mossèn Benigne també va rodar cap a una altra banda. Però els anys a Andorra també li havien proporcionat la coneixença d’algú que seria vital per a la trajectòria posterior: el pare Cebrià Baraut.   Plovia sobre mullat, perquè aquest home nascut a Oliana el 1940 ja havia passat per la Universitat de Salamanca. Hi va cursar Dret Canònic, però ja s’havia orientat cap a la Història per intervenció del pare García García. Algú, insisteix, que després l’ajudaria a enllestir un dels més grans projectes que ha dut a terme des que es va encarregar de l’Arxiu Diocesà d’Urgell: catalogar el fons de pergamins. A l’arxiu s’hi va incorporar el 1974  per decisió del bisbe Martí i Alanis, recomanació del pare Baraut i després d’haver-se fet càrrec de diverses parròquies. 

Marquès va viatjar aleshores a Roma, per diplomar-se per l’Escola Vaticana de Paleografia, Diplomàtica i Arxivística. Quan arriba al seu arxiu, “sabia que hi havia molts passos a fer, però a poc a poc i començant per allò que té més valor”: els pergamins i els còdex. Una d’aquelles feines a què dedicar una vida.  “Els pergamins ja els treballava el Baraut, i amb el seu mestratge vam anar fent.” Una altra cosa eren els còdex. Va comptar amb l’antic mestre a Salamanca, també per sumar la complicitat de qui podia sufragar el projecte, la Generalitat de Catalunya. Seria el treball d’una dècada, amb especialistes vinguts de Roma i d’Alemanya. Mentre en parla, acarona el llom del catàleg que en va resultar.

 

Traspua cert orgull quan parla de les joies que ha custodiat quatre dècades. N’enumera algunes: els pergamins del monestir de Codinet, a Noves de Segre, datat el 815 i que representen els documents escrits més antics conservats a Catalunya; la Miscelània Patrística, del 938; el Beatus del segle X, per descomptat, i un full del Liber Iudiciorum (Llibre dels Jutges o Fuero Juzgo), que és la primera traducció d’un text al català, defensa, perquè data d’entre el 1120 i el 1130, quan les Homilies d’Organyà són del 1200. 

 

I aquestes queixes que no deixa accedir tothom en aquest regne dels cels? No, es defensa: “això és una queixa molt genèrica”, però els investigadors tenen la porta oberta a la documentació històrica. Figues d’un altre paner, puntualitza, és l’actual, la del segle XX. 

 

La Creu de Sant Jordi que li van atorgar aquest funest 2020, i just li van comunicar la setmana del 13 de març, també li reconeix el treball com a investigador i divulgador, especialment a través de la revista Urgèlia, fundada pel pare Baraut. El reconeixement “és clar que és una satisfacció”. Un premi “s’ha d’agrair, és normal i lògic”. El que a ell li queda, assegura, és veure plasmat el treball de més de quatre dècades.