Joan i Antoni Vázquez Fernández: “Les proporcions de la catedral s’adapten a la figura femenina”

La de Santa Maria, expliquen Antoni i Joan Vázquez Fernández, és una catedral feta per homes que miraven les estrelles. Tots dos, amb coneixements d’arquitectura, matemàtiques, història, mitologia, iconografia, astronomia i uns quants sabers més –incloent-hi la gnomònica: ara ens explicarem– es dediquen a desentrellar els secrets de l’edifici mil·lenari. Caldrien, però, unes quantes vides per conèixer-se-la bé. 

Comencem per això de la gnomònica.
Joan Vázquez: Una observació ja clàssica del que és el moviment aparent del sol. És com es fan els rellotges de sol. 

És l’estudi de les ombres.
J. V.: Sí. Ve de gnòmon. És el ferret aquell que tothom veu al rellotge de sol. Serveix perquè el sol ens doni una ombra. Qualsevol cosa pot ser un gnòmon. La figura del meu germà, ara aquí. 

Com hi va arribar, vostè?
J. V.: Quan tenia quinze anys ja m’interessava l’astronomia. Però els planetes, els estels, s’observen de nit. Un dia, pels voltants del solstici d’hivern, el 2004, vaig entrar a la catedral i vaig veure l’efecte de llums a la nau principal. Vaig començar a investigar. 

Ho va acabar aplicant a l’estudi de la catedral.
J. V.: Vaig començar pel Roc de les Hores i li vaig comentar al meu germà, que és arquitecte, perquè vaig tenir la intuïció d’aplicar-ho a la catedral. Em va dir que agafés paper, regla i llapis i anés dibuixant i anés fent, a veure què trobava. 

Aquells mestres d’obra eren llestos, oi? 
Antoni Vázquez: Ni més intel·ligents ni més ximples que la resta. Cada mestre d’obres tenia el seu aprenent, que començava escombrant i fixant-se en el que feien els altres. De Ramon Llambard només hem trobat un contracte de 1170 per acabar la catedral. D’on sortia aquest home?  La teoria és que era l’aprenent del mestre d’obres, que va començar el 1116.  El coneixement es transmetia de boca a orella, i treballant. 

J. V.: Fins i tot hem trobat que abans hi havia hagut altres Llambard. Potser es referia a l’ofici, que es va convertir en cognom.

Diu que és un mite que treballessin sense plànols. 
A. V.: Es diu això perquè no se n’han conservat. 

J. V.: Però qui ha de treballar sí que en necessita. Però miri, el paper no existia, i el pergamí era molt car, així que es reaprofitava. Quan els directors de picapedrers ja tenien el concepte, s’esborrava amb molla de pa i s’hi tornava a dibuixar. 

Però també han dit que evitaven deixar res escrit perquè l’Església no n’aprengués. Espavilats. 
A. V.: El mestre d’obres treballava a la lògia i allà el bisbe no hi entrava, només li ensenyava uns esbossos. I qui entrava a la lògia guardava el secret. 

J. V.: És fidedigne allò que retraten a Los pilares de la tierra. Surt el sol, posen dos bastons clavats a terra i mirant com hi passa la llum, saben com s’ha d’orientar la catedral. Realment fidedigna. 

A Santa Maria hi ha casualitats gens casuals. Com ara que del centre de la nau central hi hagi línies rectes cap a Roma, cap a Jerusalem...
J. V.: Això fa molt poc que ens n’hem adonat i encara ho estem comprovant. Però per què les columnes de l’absis estan perfectament orientades segons el punt on hi  ha el cimbori?

A. V.: Sabem que en aquells temps sabien alinear grans distàncies utilitzant l’astrolabi. Avui ho podem verificar gràcies a la informàtica. Una alineació de Pont de Bar, Sant Ger i la catedral. També cap a Foix, que estava tan lligat a l’època. I si allarguem? On va? Per casualitat va a Roma? Casualitat que la part sud de l’absis estigui alineat amb Jerusalem? Si allargues el punt de l’altre extrem de l’absis arribes al Mont Ararat, allà on és l’Arca de Noè... 
J. V.: Suposadament.

A. V.: No, ho diu la Bíblia i per a ells era la veritat absoluta. 

Una catedral feta per homes que miraven al cel.
J. V.: No tenien televisió, no tenien internet, els llibres eren un luxe reservat als monestirs, un tresor. Quan queia la nit miraven al cel i explicaven contes. Ara pagues a un Planetari perquè t’ensenyi estels ficticis. 

Una xifra important a la catedral: 1,73.
A. V.: És un triangle equilàter partit en dos. Quan divideixes el costat gran pel petit fa 1,73. Quan faig un rectangle, sigui més gran o petit, manté la proporció. És la que trobem arreu pertot l’edifici. En canvi, el número auri no l’hem trobat aquí. No tenien calculadora, però el triangle el sabien fer, amb una corda, que els servia per mesurar. 

L’edifici reflecteix el concepte de l’alquímia. 
J. V.: És pura alquímia. Com podria explicar-ho? Es reflecteix en el càlcul. Imaginem que és una catedral transparent, de vidre. Si posem un bastó, un gnòmon, al solstici d’hivern en la punta d’una torre, veuràs que l’ombra va a la cantonada de l’altra torre. 

També sostenen que la planta es relaciona amb una figura femenina.
A. V.: La proporció del cos humà (d’home) dels grecs, eren set caps; dels romans, vuit. En el cas de la dona les proporcions canvien, per als romans són 6,5 caps. Si busquem les proporcions de la planta de la catedral, veiem que s’hi adapta. 

Consagrada a Santa Maria...
A. V.: Més aviat és que la dona, a l’edat mitjana, tenia molt més pes social del que ens han fet creure.