L’exemple de l’Àlex Lliteras

La mort la setmana passada de l’Àlex Lliteras va ser un sotrac del qual ens anem recuperant de mica en mica i com podem, cadascú a la seva manera, les persones que vam tenir la sort de conèixer-lo i tractar-lo. Ja han passat uns dies i la ferida està lluny de cicatritzar, però sí que han passat  suficients dies com per haver pogut visitar més racons dels molts que una figura com l’Àlex et porta a analitzar.

D’entrada, i d’una manera molt natural, la notícia és un anunci gegant i amb llums de neó que per als que ja fa dies que no som joves, aquesta classe de disgustos adquiriran progressivament la categoria d’hàbit dolorós. En determinat moment de la vida deixes d’anar a bodes d’amics que per una qüestió d’edat deixen de casar-se; la mateixa qüestió que impulsa que cada cop vagis a més funerals de pares dels teus amics, i la mateixa raó que et farà veure, o ells a tu, com molts dels afectes que has creat i alimentat a la vida van dient adeu. No patiu, no tinc cap intenció de morir-me, però el meu amic Àlex segur que tampoc la tenia. La vida va, i va. Gira ilmondo gira. No s’hi pot fer res, el Punset també deia que no la palmaria mai i no li truqueu avui, que no el trobareu.

Fet el preàmbul amb dutxa freda queda parlar del molt material sensible i d’interès que ens deixa l’Àlex. Estem parlant d’un català que va venir a Andorra portat per una oportunitat atractiva de feina, amb la idea de passar aquí un període de temps limitat i que gairebé trenta anys després ha mort convertit en un andorrà més. Ningú li va fer menjar l’andorranitat per obligació, ningú li va fer l’avioneta perquè s’empassés la cullera de la integració i la comprensió de la complexa realitat del país. Tot va passar al ritme que havia de passar i després d’un temps, difícil de dir quan, l’Àlex ja era andorrà. I cada línia que va escriure des d’aleshores i cada programa o entrevista el va fer sempre des d’aquesta perspectiva. Un lloc que ni et dona la raó ni te la treu en res, però sí que el situava. On? En un lloc des del qual explicava el món respecte  a la seva terra, el lloc on volia estar.

El reconeixement d’aquests dies, la immensa i sincera pena de tanta gent, és també la confirmació (una més) que aquest país s’ha fet amb moltes mans diferents, moltes amb pells que no van néixer aquí. D’un temps cap aquí, i imagino que amb les hiperventilacions pròpies que generen en els opinadors els vents d’aquests temps confusos de pandèmia, detecto el revifament d’alguns sentinelles de l’andorranitat. Suposats custodis, presumiblement des de posicions acomodades, d’una idea de país exclusiu en què el classisme és la gasolina dels seus cotxes cars. Doncs per a ells i elles va aquest article. El periodista més famós, estimat i plorat de la història d’aquest país no va néixer aquí. Una conclusió irrefutable connectada amb una idea discutida absurdament, Andorra serà dels que hi eren, dels que hi som i dels que vindran. O no serà.

Són temps de demanar-nos moltes coses, la primera si pensem fer alguna cosa útil en el futur més immediat o si ens queixarem de tot el que no va bé. No n’hi ha prou a vegades d’admirar persones com l’Àlex Lliteras, és possible intentar homenatjar el seu exemple fent el mateix que ell: ser excel·lent en el que feia. Per ell, per la seva gent, per la seva professió i pel seu país, Andorra.