Sort de ‘la boja dels gats’

Ostenta el títol amb orgull. “Ja sé que em diuen ‘la boja dels gats’”. Sort d’ella, i altres com ella, tenen els pobres animalons. Explica la Mercè que ara ja no pot fer com abans: atansar-se a la colònia a la una de la matinada, per comprovar com segueixen els gats de carrer, bitxos que sovint han estat abandonats justament per evitar-se la factura d’una malaltia a la vista. “Imagineu-vos com se senten, de sobte al mig del carrer i lluitant pel menjar, perquè els altres gats peguen els nouvinguts.”

La salut, explica, no li permet continuar amb les incursions, però sí que pot gestionar la web i les xarxes socials del grup que ha impulsat, Gossos i Gats d’Andorra. “I per sort hi ha moltes més boges, i molts més bojos, dels gats; cada cop més.” En el seu cas,  un grup de nois i noies han pres el relleu per portar l’aliment i les mantetes (ara els n’acaben de regalar una d’alpaca fantàstica) que abriguen els refugis de porexpan de la colònia de Santa Coloma. Són al voltant de mig centenar de gats que durant el dia es dispersen pels voltants del Cedre. De nit baixen fins als punts on els voluntaris els alimenten i on troben els refugis, uns refugis que han de romandre amagats per evitar que els desaprensius els ataquin. Els enverinaments, fins i tot els aficionats a practicar el tir al blanc, són freqüents. El més recent cas conegut, a Pal, desferma la indignació. “És que no tenen cap defensa els animals. Malgrat les noves lleis són tractats com a coses, no com a éssers vius”, es plany la Mercè. Més encara, es dol: “Tots sabem prou qui són els escopeteros, però hi ha com una llei del silenci i mai no els passa res”. Ella mateixa relata un greu incident en el passat, amb denúncia interposada. Però l’animal, mort va quedar, i l’autor en va sortir impune, recorda. “Lamentablement segueix existint molt l’hàbit també d’enverinar-los, ja veieu, a uns pobres animals que no fan cap mal a ningú”. Els felins, a banda, compten amb una mena de mala premsa, menys simpaties en alguns casos que els gossos. “Cert, però no entenc per què”.

La de Pal és una colònia particularment “conflictiva”, entre les que no estan sota la gestió de cap protectora oficial. D’aquells animals també s’encarrega una dona, ja d’edat i amb salut precària, que tira endavant novament amb suport d’ànimes voluntarioses. “Hi ha molta gent que va posant diners de la seva butxaca per alimentar-los”. De la factura del veterinari, quan ho necessiten, se’n poden encarregar les protectores. “O a vegades truques a circulació i és el Comú qui se’n fa càrrec”. Després aquests voluntaris els tornen a la improvisada llar que els animals han trobat als carrers.  L’alimentació, dèiem, va a càrrec de donacions, perquè aquestes colònies feréstegos queden fora de la tutela de les protectores oficials. Els pobladors de la colònia de Santa Coloma, calcula, es cruspeixen uns 15 quilos de pinso a la setmana i al voltant de 70 llaunes.
Són gats que han patit el trauma de ser abandonats i triguen a “recuperar la seva dignitat de gat”. Costa molt que tornin a confiar en un humà i costa molt que s’integrin en la colònia. “Però al final pot més la fam que la desconfiança”.

De tant en tant, algun peça aconsegueix que l’adoptin, sovint els mateixos cuidadors. “Sí, ara una voluntària del meu grup s’ha endut un petit manipulador, que al principi mossegava i tot d’espantat que estava, però després plorava quan la noia marxava”, fins que va estovar-la i se’l va endur cap a casa.

Això són faves comptades, però. El més habitual és que acabin ja els seus dies assilvestrats en la lluita per sobreviure. O acabin els seus dies com a víctimes dels caçadors, que els deuen fer servir per practicar punteria, si no per mera diversió. “Però sembla que són un col·lectiu protegit, ningú no en diu res, oi que no has vist que ningú hagi aixecat la veu tampoc ara?”