Ahir va morir la mare d’una amiga

És la columna que no hauria volgut escriure, ni tan sols sé si és oportuna, ni si afegeixo dolor a un dolor ja inexpressable. Ahir va morir la mare d’una amiga estimada. Era una dona fràgil, amable, encantadora. Va morir per coronavirus, o amb coronavirus, o de coronavirus, o sota coronavirus, o sobre coronavirus... M’és igual com vulgueu conjugar les preposicions els que us dediqueu a jugar amb les paraules i les estadístiques. Els números, que semblen tan freds, tan precisos,  tan veritables, també serveixen per mentir, manipular o veure la realitat com volem. L’única cosa que tinc clara és que si el maleït virus no corrés pel món la mare de la meva amiga encara estaria amb nosaltres. Ho dic amb por i ho dic amb ràbia. També amb tota l’angoixa de no poder ni abraçar la meva amiga, que passa per aquest dol sense comiat, tan horrorós. La sé al llit, destrossada i sense ni el consol dels braços de la família, dels amics. Ni això ens permet la puta malaltia. És l’horror dins de l’horror, el dolor afegit al dolor.
Us ho voldria dir també als que jugueu, als que no heu après a ficar el nas sota la mascareta, als que feu festes clandestines (us penseu que us amagueu del virus?). Què li explicareu a l’altra filla d’aquesta senyora, infermera, que us ha estat cuidant i us cuidarà  quan arribeu infectats? Fins i tot als que tenim por –jo la primera: una cincuentona difícilment ocupable si es queda a l’atur– de perdre la feina, el negoci. De la fallida, de la pobresa, se’n surt. Del cementiri, no. Això penso mentre la meva amiga em diu “vull que la meva mare torni”.