Diari digital d'Andorra Bondia
Dalmau, co-fundador de l'empresa Aubèrria, ara fa 12 anys.
Dalmau, co-fundador de l'empresa Aubèrria, ara fa 12 anys.

Jordi Dalmau: “Hi ha una idea que fa molt de mal, perquè la muntanya no és de tots”


Escrit per: 
Alba Doral / Foto: BonDia

Estem veient més ocells aquesta tardor?
Això és difícil de dir. Les observacions són molt subjectives. La manera és fer-ne un comptatge estandarditzat i repetitiu al llarg del temps. Cadascú té una idea i diria que és de mal saber. Al municipi intentem objectivar-ho amb un seguiment que encomana l’Ajuntament de la Seu, el programa de seguiment de bioindicadors, que inclou el d’ocells comuns.

I?
Trobes resultats diversos. Hi ha espècies estables i d’altres amb tendències oscil·lants. Potser per un patró general, no de la Seu, sinó a escala continental.

Uf! És complex. Havíem sentit que els ocells estaven desapareixent del camp. Pel monocultiu i raons similars.
Depèn. Tots funcionem a base de titulars, però la vida no és així. Hi ha menys ocells? No és correcte. Depèn de les espècies. Les d’espais oberts i lligats a una agricultura tradicional sí, a tot el continent estan en declivi. En canvi, augmenten les d’espais forestals.

Per què?
Desapareixen les amenaces. Per exemple, sempre hi ha més sensibilitat respecte de no caçar espècies protegides. Si el seu hàbitat va en augment, a més a més, ho tenen tot de cara.

És preocupant?
Les espècies s’han de mirar, a banda de pel mèrit biològic, per la seva funció a l’ecosistema. Ser-hi o no, comporta una alteració. Una sola espècie no altera però sumades ens trobem amb ecosistemes forestals diferents.

Pensaríem que tant ens fa però sembla que no està allunyat del fet que patim pandèmies.
No tinc coneixements per fer lligam causa-efecte, però intueixo que sí i no sé en quin escenari entraríem si només ens quedem en l’estrictament humà.

Per què l’ornitologia?
Potser perquè de petit els caçava, fins que un ocellet va morir davant meu: em va caure l’ànima als peus i va ser una reconversió.

Parlem d’Aubèrria?
El 2008 vam iniciar el projecte, fruit de la vocació, amb en Jordi Nicolau, i prenent el nom d’una muntanya que ens inspira molt. L’empresa ha trobat el seu motiu de ser en l’estudi, la promoció, la conservació del patrimoni natural des de tots els punts de vista. Aquí estem.

El 2020.
Difícil i negatiu. Però ha de ser un estímul per sortir-nos-en. No sé com.

Ens interessa cada cop més l’entorn on vivim?
Diria que pot fer l’efecte que sí però no sé si és real o un error de percepció. Procuro ser-ne crític i no empassar-me el primer discurs que ens doneu els mitjans. No sé si el fet que la gent surti més vol dir que és més sensible, no sé si és una equació tan directa. Però és un desig, sí.

Hem vist parcs naturals massificats. Com ho veu?
Aquesta hiperfreqüentació és un risc. Al medi natural hi ha des de terreny erosionable a una bassa on la gent es banya: si són deu persones no comporta una alteració, però si són mil sí, per exemple, amb les restes de la crema solar es produirà una contaminació del medi aquàtic. Mil persones sí deixaran una empremta. Més si hi ha incívics.

Què s’ha de fer?
Hem de posar portes al camp? Doncs potser sí, encara que no ho entenguem fàcilment. Tots necessitem medi natural? És clar, per viure millor, i cada cop es veu més clar que la nostra societat té un dèficit de natura.

Aleshores?
Hi ha una frase, una idea, que ha fet molt de mal, perquè la muntanya no és de tots. S’ha de canviar el plantejament. És un error, una mentida, la muntanya té uns propietaris, siguin un Ajuntament o el Comú a Andorra, un govern, uns privats... Per tant ens hem de replantejar quan i com accedim i com ens hi comportem.

Allò que no coneixes no ho estimes. Com es conjuga?
Aquí ens hauria d’estimular el civisme, el mirall d’altres països. I s’ha de regular. Que no prohibir. Igual que al Louvre no pot entrar tothom de cop, no tothom pot entrar alhora a Prat de Cadí o quedarà desgraciat en una dècada. I fins i tot parlaria de pagar en algun cas. Per què no?

Hi ha llocs en perill a prop per la massificació?
Prat de Cadí és un cas emblemàtic. Com l’accés al parc de l’Alt Pirineu per Sant Joan de l’Erm, que també pateix la hiperfreqüentació. Estic segur que la regulació està sobre la taula, per modular-la, però no sé com.

Algun racó secret personal?
Home, si ho dic ja no serà secret... Més que indrets concrets puc dir tipus de llocs, com són els boscos amb arbres vells, grossos: seure allà, a terra, amb la fullaraca... i d’això en tenim a l’Alt Urgell i a Andorra. Els caps de les muntanyes, els punts amb vista, perquè pots fer una cosa que cada vegada fem menys, que és mirar lluny.

 

 

dalmau
muntanya
no
tots

Compartir via

Comentaris: 1

Comentaris

Ben dit. Els domingueros no ho foten res a la muntanya. La muntanya es pels amants de la natura, els trialeros i els caçadors

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte