Residències: tractar amb persones
Voldria compartir amb vosaltres un tros d’un article que em va fer pensar molt. Segons la Societat Espanyola de Geriatria, per garantir el bon tracte a les persones que viuen en un centre residencial caldria, en primer lloc, escoltar les persones que necessiten ajuda o els seus familiars per saber com volen viure i ser tractats. En segon lloc, repensar el mapa de recursos per al suport i atenció a les persones grans en situació de dependència o fragilitat i aportar més recursos, tant de personal com de serveis, per acompanyar-los durant tota la seva evolució. I en tercer lloc, valorar la feina dels qui duen a terme aquesta important funció social i impulsar la capacitació específica en geriatria i gerontologia per tal de garantir relacions i actuacions professionals integrals i de qualitat”.
La psicòloga Macarena Gálvez, responsable de l’àrea de psicologia i cura emocional al Proyecto HU-CI, conclou que la humanització de les residències i centres sociosanitaris “és una tasca pendent, tant de bo el que hem viscut serveixi com a mínim per establir unes línies d’actuació clares”.
Aquest article m’ha fet pensar amb quina finalitat es conceben les residències. Estan creades com un negoci per obtenir beneficis? Realment es gestionen bé els recursos? Davant d’algunes actituds que s’observen, és inevitable plantejar-s’ho.
La generació dels nostres pares ha estat una generació molt valenta i lluitadora que ha hagut de treballar molt, i molt dur, per poder arribar on som tots ara.
Jo he perdut els meus pares en aquesta pandèmia i per això sento la necessitat d’escriure unes ratlles per intentar que reflexionem tots plegats.
El 16 d’octubre va fer sis mesos que va morir la meva mare, la Maria. El meu pare el Sisco (totalment dependent) va morir el 13 d’octubre, tots dos de Covid-19. El pare va passar ingressat gairebé tres anys en una residència. La mare només va passar-hi una temporada curta. Prendre la decisió de portar-los-hi no va ser gens fàcil.
Mentre la pandèmia no va arribar, la meva germana o jo anàvem diàriament a passar les tardes amb ells.
De sobte, però, la situació va canviar. D’un dia per l’altre els padrins ingressats a les residències van ser aïllats dels seus i privats de la seva llibertat per imposició. Ningú va consultar-los, ni a ells ni als seus familiars. Ni visites, ni abraçades, ni petons. Zero contacte. Diagnòstic: protecció.
Amb l’arribada de la segona onada hem pogut comprovar que la situació ha estat idèntica, amb els mateixos dilemes i errors. Tan sols es podien fer videotrucades de tant en tant. I sí, ara que la situació ha millorat una mica, es permeten visites de mitja hora però... i si tornem a empitjorar? Es tornarà a tancar?
Cada vegada que hi ha un positiu entre els usuaris s’assenyala els treballadors i se’ls fa servir com a culpables. És obvi que hi ha professionals de molts tipus, però després de la meva experiència he pogut comprovar que la majoria dels que hi treballen són persones excepcionals que tenen cura dels residents amb un afecte, una tendresa i una dedicació absoluts. El que fan no té preu, i crec que no ho valorem prou. Aprofito per donar-los les gràcies de cor a tots ells, per haver tingut cura dels meus pares durant la seva estada a la residència.
Amb aquest text no vull dir que no s’hagin de prendre mesures per protegir un sector de la població que és més fràgil davant de la malaltia. Segurament, les restriccions s’han fet amb la millor de les intencions, però no podem obviar que no són una solució ideal (o que no es pugui canviar). Potser els protegim de la malaltia, però no de la solitud, tot i que de ben segur els cuidadors han fet i fan el possible per suavitzar aquest aïllament.
Tant de bo, tot el que hem passat i el que encara vivim, ens faci més humils i més humans a tots plegats.