Txaikovski
Una de les memòries més fondes dels hiverns de la meva infantesa russa són els vidres gelats. Els cristalls s’acumulaven per la part de fora i cobrien la superfície del vidre d’ornaments místics i fantasiosos. Les línies s’ajuntaven i formaven fulles, estrelles, trineus. Fins i tot hi he arribat a veure cares conegudes. No les veia tan clarament com la cara de Piotr Ilitx Txaikovski a la il·lustració de Jordi Casamajor a aquest article, però el seu dibuix me les recorda. Cares pensatives que sortien de les profunditats d’un pou de l’hivern amb l’acompanyament d’un vals de flocs de neu.
L’altre record d’aquells anys que atresoro és l’escola de música. A l’aula de la nostra professora, Natàlia Aleksandrovna, sempre se’ns oferia el te negre amb molt sucre. Arribàvem a classe amb antelació i el preníem amb llesques de bescuit al costat de les finestres gelades, mentre esperàvem el nostre torn i escoltàvem la interpretació dels companys. Era una sala força gran, amb dos pianos de cua de color negre. Hi regnava una atmosfera de bona fe i elegància, un esperit romàntic afí al de les creacions de Txaikovski. Era un dels seus compositors preferits, i durant els anys de la nostra adolescència molts vam arribar a tocar totes les dotze peces de Les estacions op.37b. Un dia hi sonava Abril – Campaneta de neu, l’altre, la peça en la b major: Desembre – Nadal. Sempre m’ha sobtat l’existència de la música: el simple fet que hi hagi gent al món que no pensi, pròpiament dit, en paraules, ni tan sols en imatges, sinó en sons plaents.
A les portes de Nadal del 2020, l’any tan estrany, no tenim altra sortida que refugiar-nos a les memòries llunyanes. Des de mitjans de març tinc una sensació que et deu agafar en un vaixell creuant un oceà quan els aparells de navegació deixen de funcionar. Visc en un núvol. Totes les coses al meu abast estan emboirades, no tenen cap ni peus. Les fronteres entre el reialme del real i el de l’imaginari s’han esfumat del tot. El món està amenaçat per una rata de set caps; s’hi enfronta un bigarrat exèrcit de jocs i joguines. Ai las, ningú ens avança la informació sobre el desenllaç del ballet particular que ens pertoca en el nostre minúscul territori per ballar-lo. Tant de bo tot resultés un malson i es reparés un cop obríssim els ulls; les llotges s’han omplert de públic desitjós de celebrar el triomf del capità Trencanous, però res no té pinta d’un relat meravellós de tradició nadalenca.
El ballet Trencanous va néixer de l’ànima turmentada i tendra de Txaikovski, el primer dels compositors russos que va adquirir una notorietat internacional, el mateix any que el biòleg rus Dimitri Ivanovski va descobrir els virus. L’altre dels fets que ens regala la xarxa global amb relació al 1892 és assenyalar-lo com a l’any quan per primer cop es comença a filtrar l’aigua a Europa per prevenir les malalties infeccioses. Fa 128 anys, el dia 6 de desembre, el Trencanous s’estrenava al Teatre Mariïnski de Sant Petersburg.