Un home bo que se'n va

Mor el cantautor i caricaturista Maurici Bellmunt, l'au més rara, lliure i honesta del nostre panorama artístic.

“No em penedeixo de res. Arribat a cert punt de la vida, has de seguir la teva vocació, per poc que en tinguis l’oportunitat. Si tens sort i una mica de talent, millor, però el que compta és fer. Pels teus actes et coneixeran, no pel que dius. No ho oblidis mai.” Així conclou l’última entrevista de Maurici Bellmunt publicada en aquest diari, l’octubre del 2019 amb motiu de la presentació de Un munt de coses belles. Oriol Vilella, Lluís Cartes i una colla més de  devots del Molt Honorable Club de Fans de Maurici Bellmunt havien tingut l’ocurrència d’exhumar una dotzena de temes de la seva reencarnació com a cantautor, afegir piano, flauta, teclats, saxo i mandolina a la guitarra pelada de l’original, i convertir aquell grapat de temes d’aire setanter en un disc d’estàndards professionals.

“Es tracta de vestir les cançons del Maurici amb una producció de qualitat perquè el gran públic hi descobrís el punt de genialitat que nosaltres hem vist de sempre en uns temes aparentment simples: l’esquelet ja era excel·lent, però hem intentat que brillés una mica més encara”, deia  aleshores Vilella.  Després, la pandèmia, el confinament, i el final inesperat de tot plegat: el Maurici va morir sobtadament i discretament diumenge a la tarda. Enrere deixa una trajectòria llarga i fecunda en què la de cantautor és tan sols una –i l’última– de les seves facetes. De fet, va ser amb la guitarra a l’esquena com va aterrar entre nosaltres, l’hivern del 1989 i en un dels radicals canvis de rumb que va experimentar al llarg de la vida: va demanar que el deixessin tocar una nit al Motor Club d’Escaldes, l’endemà el van contractar, i ja no es va moure mai més d’Andorra.

Com a caricaturista va intentar reprendre la singular carrera que havia encetat al Madrid i després a la Barcelona de mitjans dels anys 70, quan va publicar vinyetes a revistes mítiques de l’edat daurada de l’humor gràfic espanyol -El Papus, Muchas Gracias, Gente, Lib i anar fent)-  i va publicar sota el pseudònim de Carlemany al Poble Andorrà i al Correu Andorrà. Però es va acabar guanyant les garrofes com a periodista al setmanari 7Dies. Va tornar de forma intermitent a la pintura, que als primers anys 80 el va portar a exposar a Nova York. Un decenni després, ja instal·lat per aquí dalt, es va convertir en copista d’altíssim standing -Picasso, Miró, Dalí- per a col·leccionistes japonesos que a falta d’un original s’acontentaven amb una rèplica perfecta. També se’n va cansar.

Bellmunt va tastar també la ficció amb Govern Ocult de la Terra (GOT), novel·la d’anticipació amb deriva conspiranoica en què reprèn la vena esotèrica que havia cultivat en l’etapa italiana (s’havia instal·lat a Florència als primers anys 80, i va col·laborar a la revista Il giornale dei misteri). Però al final de tot va tornar als inicis, a la cançó. Autodidacte i sense solfa, una vocació anterior i tot a la de dibuixant: “El primer concert el vaig fer als 16 anys a l’institut, a Manresa, amb un company que es diu Joan Corominas. Assajàvem al lavabo de casa i la meva mare es desesperava. Mai no havia pensat que aquelles cançons ressuscitarien al cap de 50 anys, que algú es dedicaria a recollir-les, afegir arranjaments de veritat i editar-les en un disc. Ni somiar-ho”.  És exactament el que van fer Vilella, Cartes i companyia a Un munt de coses belles: “Quan el vam conèixer érem bastant jovenets, feia poc que tocàvem, i en el Maurici ens hi emmirallàvem. Suposo que ens atreia aquesta capacitat que tenia de veure el costat poètic de les coses petites. Estar una tarda amb ell era una experiència galàctica, tot el que t’explicava, incloses les seves excentricitats, es convertia en una master class per als adolescents que érem a l’època. Estic especialment satisfet d’haver pogut gravar les seves cançons. Les portarem sempre amb nosaltres, i aquella manera seva de fer tan pura, tan senzilla, ens ha influït a l’hora d’escriure lletres i cançons”, deia ahir Cartes.

En la mateixa línia, Vilella en destacava el seu paper de quasi guru: “El vam tenir com a guia, en primer lloc musical, perquè al seu costat vam aprendre coses que hem aplicat al llarg de les nostres carreres, però també, i més important encara, com a guia espiritual i vital. La manera de viure les seves creences, la seva bondat, ens va obrir els ulls i ens va ensenyar a veure-hi més enllà. I el cas és que ja el trobem a faltar”. Rosa Mari Sorribes, companya de feina els anys de 7Dies, ho rematava així: “Ens ha deixat com era ell, sense estridències i amb humilitat. Se n’ha anat un artista  polièdric, de persones com ell n’apareixen pocs cada segle.” 

El Maurici va ser, en fi, un ésser lliure a qui la fortuna no va arribar a somriure del tot. Ell no hi estava d’acord i no es queixava: “Mai no m’he sentit incomprès. Amb el victimisme no es va enlloc”. Si volen retre-li un últim homenatge, busquin Un munt de coses belles, i escoltin Barquets: “Barquets a mitjanit/ que jugaven sota el sol./ Era abans que estàvem sols a una illa/ i et pintava nua.” Naïf, visionari, mediterrani i prerafaelita. Era el Maurici.

Els sona el bufó de ‘El Jueves’? Ell n’era el pare

Pocs ho saben i a ell li costava explicar-ho perquè sembla mentida, però el bufó que la revista El Jueves va adoptar com a mascota està directament inspirat en el personatge que el Maurici va crear a mitjans anys 70 per a El Cronopio, revista efímera que ell mateix va fundar i dirigir a l’etapa madrilenya. Una altra faceta va ser la d’emprenedor, amb un parc paleontològic que s’hauria d’haver instal·lat a Salàs i que va acabar fent figa abans de començar. El Maurici, en fi, era un pou que, per poc que grataves, mai no deixava de sorprendre.