‘Els Pastorets’, en VHS

La 27a edició del clàssic de Folch i Torres inclou projeccions i referències a un virus... informàtic.

Resulta que Lluquet i Farigola semblen dos pastorets dels de tota la vida. I ho son, però també resulta que son dos youtubers que arrasen a les xarxes. Ideals, per tant, per enfrontar-se a l’última ocurrència de Satanàs, que no és altra que dominar el món digital inoculant-hi un virus que el convertirà en el Senyor de la Xarxa. Aquest és el punt de partida de la 27a edició d’Els Pastorets lauredians. Ho tenia difícil Juanma Casero per renovar el megaclàssic de Folch i Torres, després de tres edicions a la direcció. I amb l’ajuda de Cristina Pericas, se n’ha sortit aprofitant els condicionants que imposen les mesures de seguretat: com que no era possible concentrar dalt de l’escenari les multituds d’edicions precedents, s’han empescat una pirueta que consisteix a rodar prèviament les escenes de masses i inserir-les en la trama amb un especial do de l’oportunitat –primer, l’infern; al final, la boda de Lluquet i Isabeló, i entremig, les aparicions de Sant Miquel. Una coartada que rima a més amb la lluita pel poder virtual i que arrenca de forma estupenda amb unes piles de vídeos VHS de l’any de la picor que als espectadors més petits –i també als no tan petits– els devia sonar a relíquia arqueològica. Amb Els Pastorets, en fi, no es tracta de fer cap revolució sinó de retocar aquí i allà, d’introduir una pinzelladeta aquí, de cargolar per allà un cargol que anava fluix. De donar una excusa, millor dues, perquè l’espectador que se’ls sap quasi de memòria hi torni un any i al següent. Que un text que té més d’un segle de vida sembli no direm que nou, però que no soni vell, rovellat. Casero n’és perfectament conscient, per això ha deixat des del primer dia les vel·leïtats de director i s’ha posat al servei de Folch i Torres. Aquest any, amb l’estupenda complicitat de Daniel Arellano i d’Hèctor Mas a les projeccions. L’elenc d’intèrprets –tots aficionats, recordin– brilla a un nivell alt, amb menció especial per a la sensacional Farigola que construeix Marta Pelegrina. Les coreografies infernals funcionen aquesta edició especialment bé, amb uns pecats capitals que semblen àngels de l’infern –de fet, ho són!– i només que Satanàs polís una miqueta més la dicció, només una miqueta, les seves escenes millorarien de forma geomètrica. Queden, en fi, tres funcions més d’aquí al dia de Reis, i si volen un consell, corrin a reservar plaça, que només n’hi ha 134 per nit. Haurà valgut la pena.