El canvi de marxa per desviador, o intern

La qüestió dels canvis de marxa de les bicicletes és fascinant. Des del punt de vista de l’enginyer, la bicicleta sempre ha estat un “terreny de joc” ideal, que permet comprovar diferents idees abans d’aplicar-les a problemes més complexos i en situacions més compromeses. Les velocitats de pas són més baixes que per als vehicles de motor, els costos de fabricació són reduïts i, per damunt de tot, els requeriments administratius per poder fer proves en carretera són incomparablement més fàcils de tractar.

Així, no és cap sorpresa que el món de la bicicleta hagi estat un camp de proves pel que fa als diferents tipus de transmissió. Per cadena, per lleves, o per arbre: quina és la més eficient? I què opineu de la transmissió per corretja de goma dentada? A la roda de davant o de darrere? Quan la font de potència disponible es resumeix al pobre quart de cavall de vapor que proporciona el ciclista humà –diguem uns 200 W en termes rodons‒, interessa trobar la màxima eficiència per transmetre aquest recurs limitat a les rodes de l’enginy.

Així mateix, el motor humà és semblant al de gasolina: funciona millor a una certa velocitat de gir, ni massa ràpida ni massa lenta, fet que implica l’ús d’una transmissió amb caixa de canvis que ens permeti adaptar la cadència del pedalar a la velocitat de l’enginy. Si no es fa correctament, hom cala o bé acaba pedalant a tot ritme per avançar pocs metres. És còmic, però no gaire eficient.

Les dues opcions més usuals són el desviador de cadena i el canvi integrat en l’eix posterior. L’opinió consolidada és que el canvi per desviador és més adequat per a la cursa, entre altres motius perquè disposa de més relacions. Ara bé, també requereix un manteniment més acurat i és més complex de manejar ja que té dos comandaments. Per contra, el canvi integrat a l’eix és físicament més compacte, menys perillós per a la roba amb una cadena que pot anar completament tapada, i més fàcil de manejar amb el seu únic comandament. Avui en dia se’n fan amb fins a catorze relacions de canvi. Aquestes característiques fan que es consideri el tipus preferit per a màquines de passeig o per treballar.

Si féssim una enquesta entre els ciclistes d’Andorra trobaríem que tots, gairebé sense excepció, van amb canvi per desviador. El comerç del ram ho reflecteix. De fet, si bus­quéssim un bon mecànic de canvis d’eix, no és segur que el trobaríem. L’opció del canvi de la bicicleta pot semblar innòcua, però en realitat ens informa bastant sobre l’ús real que es fa d’aquest mitjà de transport. Quan es venguin més canvis d’eix, és aleshores ‒i només aleshores‒ que podrem dir que la mobilitat per bicicleta s’està implantant efectivament en el país com a mitjà de transport, i no únicament com a esport.