El negre més pur

Fa ja uns anys que una coneguda marca de televisors s’anuncia posant en valor la qualitat del seu to negre, el “negre més pur” com ells l’anomenen, que posa en valor la resta de colors. Aquesta recerca de la puresa del negre no és única als televisors en qüestió, sinó que és també una vella aspiració dels astrònoms. Al segle XVI, Johanes Kepler es demanava ja per què el cel era tan negre, tan fosc, una pregunta rellevant si es pensava que l’univers contenia un nombre infinit d’estrelles, uniformement distribuïdes en totes direccions, aleshores en qualsevol direcció hauríem de trobar una estrella i el cel hauria de ser tan brillant com la superfície d’un estel i no fosc. Aquesta és una paradoxa coneguda com a paradoxa d’Olbers, un astrònom alemany del segle XIX que la va plantejar el 1823 i que fins a inicis del segle XX tenia difícil resposta.

La solució més acceptada a la paradoxa ve donada per dos descobriments fonamentals, el Big Bang i l’expansió de l’univers. El fet que l’univers sigui finit en el temps fa que no contingui un nombre infinit d’objectes i la seva expansió combinada a la velocitat finita de la llum fa que la llum de les galàxies més llunyanes no ens arribi o ens arribi en altres longituds d’ona, desplaçades al roig, que els nostres ulls no perceben. Així i tot, si els nostres ulls poguessin veure les micro-ones, veuríem que l’univers sencer brilla encara i en totes direccions de la radiació emesa en el moment el Big Bang. Però tornant al cel observat en la petita franja de la llum que els nostres ulls perceben, podem veure que hi ha zones molt i molt fosques en les quals no veiem absolutament cap llum.

Així doncs, el problema que posava la paradoxa d’Olbers s’ha anat transformant els darrers anys en entendre que hi ha entre puntet de llum i puntet de llum en qualsevol regió del cel, i sobretot en intentar determinar quants estels o galàxies conformen l’univers, doncs si és un nombre finit, hauria de ser determinable. Els astrònoms han anat apuntant els seus telescopis per obtenir imatges cada vegada més profundes de l’Univers, i comptar quants objectes s’hi veien per després eliminar-los tots de la imatge i observar el negre si encara conté elements de llums difusos. Un cop quantificats aquests, sostraure’ls tots per obtenir el negre més pur i veure si encara queda quelcom.

Fa quatre anys, un equip liderat per Christopher Conselice va utilitzar l’Ultra Deep Field, la imatge més profunda de l’Univers mai obtinguda pel Telescopi Espacial Hubble, per comptar quantes galàxies s’hi veien i determinar el seu nombre total en l’univers. Van concloure que el Hubble no veia distintament ni el 90% de les galàxies, i que nou de cada deu galàxies s’amagarien entre la llum difusa del negre que no és tant negre. El nombre total de galàxies rondaria els dos bilions (un 2 i 12 zeros al darrere), deu vegades més del que es creia fins aleshores.

Ara Tod Lauer i els seus col·legues han intentat fer una nova determinació d’aquesta xifra amb la sonda New Horizons que la NASA va enviar per explorar Plutó, Charon i altres objectes del cinturó de Kuiper. El fet que la New Horizons es trobi als confins del nostre sistema solar, fa que les seves imatges obtinguin, en principi, un negre deu vegades més fosc, lliure de les fonts de contaminació lumínica que té el Hubble en òrbita al voltant de la Terra, coneguda com a llum zodiacal. Utilitzant gairebé 200 imatges obtingudes de set regions situades per sobre del pla de la nostra galàxia, han eliminat totes les fonts de llum conegudes i observades per determinar la lluminositat del negre més pur. La seva conclusió és que no hi hauria tantes galàxies com l’equip de Conselice va determinar, sinó que en realitat la xifra estaria sobre el 400.000 milions.

La discrepància ens porta a creure que la qüestió no està tancada i que caldran més investigacions per aclarir qui té la raó. La recerca continuarà i promet ser tan apassionant que potser en faran una sèrie que veurem en un dels televisors amb el negre encara molt més pur.