El tresor ocult del Museu de l’Automòbil

Custodio Solana recorda la història del 2CV, model únic, que entre el 1966 i el 2003 va servir de cotxe mortuori d’Encamp.

“Com el vaig deixar. Impecable. Ni una ratllada. Estic segur que si li canviéssim la bateria s’engegaria sense cap problema”. Ho diu l’encampadà Custodio Solana (Espés, Osca, 1941) i l’haurem de creure perquè des del febrer del 1985 fins a l’últim dia –i l’últim dia va ser en algun moment del 2003: l’última revisió és del juliol, i l’última carta verda va caducar el 31 de desembre d’aquell any– va ser l’encarregat de conduir els difunts de la parròquia en l’últim trajecte en aquest món, el que els conduïa del tanatori fins a Santa Eulàlia, i de Santa Eulàlia fins al cementiri. Ho va fer sempre a bord del sensacional vehicle que tenen aquí al costat, un Citroen 2CV que el Comú va adquirir el 1966 i que el 29 de gener d’aquell any va ser matriculat amb el número de placa 6016. Fins aleshores, els difunts eren traslladats en un molt més rústic carro tirat per bous, així que el 2CV va ser tota una revolució.

Custodio va ser el tercer i últim encarregat d’aquesta funesta feina: abans que ell l’havien precedit Francesc Gaset –el Sisco de ca la Marta– i el Rodríguez, que li va cedir la plaça en jubilar-se: “Va ser el febrer del 1985. Ho recordo perfectament perquè just l’endemà de començar vaig haver de fer el meu primer servei: portar la víctima mortal que va deixar l’explosió de gas del Balcó del Solà. Crec que es deia Ángel, aquell pobre home”.

El 2CV és avui una de les estrelles més discretes del Museu de l’Automòbil, i convé parar atenció per no passar-se’l per alt, a la primera planta i mig ocult entre un Mercedes Benz 170 del 1951, una DS Chapron del 1971, un Renault Juvaquatre del 1939 i un  venerable Buick 655 del 1925. També és probablement el més vinculat a la història de la parròquia i, en fi, també dels encampadans. I no descartin que sigui el més nou del centenar de models que s’hi exposen: en 37 anys de vida útil, el 2CV va recórrer exactament 4.175 quilòmetres: poc més de cent l’any. S’explica, diu Custodio, perquè només es treia per anar a buscar el difunt –habitualment al tanatori, ja s’ha dit, però també a casa; en canvi, mai no s’havien enfilat fins al Pas, diu, així que el trajecte més llarg era fins al cementiri vell d’Andorra la Vella, on s’havia fet enterrar algun encampadà amb arrels a la capital: “Només una vegada vaig haver de fer dos serveis el mateix dia; però hi havia mesos sense difunts i que, per tant, no el treia del garatge del cementiri.” 

El periple era sempre el mateix, i el punt culminant era el Roc Arnau, on parents, amics i coneguts esperaven per acompanyar a peu el dol fins a Santa Eulàlia. Uns últims 50 metres que eren paradoxalment els més delicats, recorda, perquè “si no m’embalava corria el perill que no pogués  enfilar l’última pujadeta fins al replà de la parroquial”. Pot semblar que exagera, però d’una banda estem parlant d’un 2CV, i de l’altra, insisteix, “pensa que la cabina és de fusta massissa, i al pes que ja era considerable calia afegir-hi el de la caixa del mort. El morro pujava una barbaritat, només cal veure’l ara, buit, i com que la tracció és davantera, era fàcil que les rodes rellisquessin. El truc era agafar embranzida i no aturar-te.”

Però era un cotxe robust i fiable, a més d’elegant, que no va fallar més que en una ocasió: “Quan va acabar el funeral, i a l’hora de recollir el difunt per dur-lo al cementiri, no es va voler engegar. No hi va haver manera, i vam haver de fer venir una furgoneta del Comú”. Va ser l’única vegada. El desgast era mínim, ja s’ha vist, i el manteniment, artesanal: el Custodio li aplicava cada any una mà de vernís a la cabina, i les escasses avaries d’un vehicle que segons la publicitat de l’època era capaç de travessar un camp acabat de llaurar sense que es trenqués un sol ou de l’ouera que la pagesa havia dipositat amorosament al seient eren a causa del poc ús –l’aigua de la dilatació que es quedava al tub d’escapament l’acabava rovellant i foradant, i el mateix passava amb el delco– i les arreglava de forma artesanal un altre encampadà il·lustre, el Brunel.

El vehicle és sens dubte únic: va ser adquirit pel Comú i tunejat per convertir-lo en cotxe fúnebre. No consta el nom del fuster que se’n va encarregar, però segons el Custodio és molt probable que la feina la fes un dels tres fusters que als anys 60 exercien a Encamp: el Torres, el Ballebrera i el Fusteret. En qualsevol cas, va fer una autèntica filigrana, com es pot comprovar en les escenes que decoren la caixa i els personatges finíssimament tallats. Originalment, la caixa la remataven quatre fanals que es van acabar retirant perquè –diu Custodio– acostumaven a avariar-se en el moment més inoportú, però que s’han conservat i estan avui dipositats a la cabina. En els 18 anys que va treballar per al Comú –i ho va fer fins a la jubilació– va anar sumant responsabilitats –manteniment del cementiri, jardiner i cap d’obres– però mai no va deixar de conduir el 2CV amb què va acompanyar l’últim viatge de molts els seus convilatans. No va fallar ni una sola vegada: “Al principi costa, és clar, perquè a més molts dels difunts els coneixia personalment. Sobretot quan el mort era una persona jove. Però era la meva feina, l’havia de fer i t’hi acabes acostumant. I sempre, sempre amb el màxim respecte al difunt i a la família”.

L’últim servei del Cutodio va ser, en fi, pujar el 2CV a la primera planta del museu de l’automòbil on està dipositat des del 2003, després que el Comú tingués la bona pensada de conservar el vehicle com el tros de memòria històrica de veritat que és. Podia haver acabat al desguàs, com els cotxes similars que molt probablement feien servir a les altres parròquies. Total, era un humil 2CV. Però avui és peça de museu. No els recorda el Fargo de Fontaneda?