Diari digital d'Andorra Bondia
Al mig, un militar republicà que s’ha arrencat prudentment els galions de la jaqueta. Amb el seus companys, posa a l'interior de la farmàcia Areny-Plandolit, als baixos de la casa Guillemó.
Al mig, un militar republicà que s’ha arrencat prudentment els galions de la jaqueta. Amb el seus companys, posa a l'interior de la farmàcia Areny-Plandolit, als baixos de la casa Guillemó.
El segon per l'esquerra és un sanitari republicà, segons la insígnia que du a la solapa.
El segon per l'esquerra és un sanitari republicà, segons la insígnia que du a la solapa.
Aviador republicà i alferes de l’exèrcit de terra.
Aviador republicà i alferes de l’exèrcit de terra.

Els rostres de l’exili


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Fons Casa d’Areny Plandolit (ACAP) / Arxiu Nacional

L’Arxiu digitalitza el fons de Casa d’Areny-Plandolit amb una sèrie sensacional i inèdita de refugiats de la Guerra Civil espanyola.

N’hi ha que encara no s’han acabat d’estudiar el primer paquet de fotografies del fons Pantebre que l’Arxiu va penjar setmanes enrere a la galeria virtual. Doncs ja es poden afanyar, perquè és qüestió de mesos, com a molt tard, abans que acabi l’any, diu el conservador dels fons fotogràfics de l’Arxiu, Isidre Escorihuela, que s’hi afegeixi el fons de la Casa d’Areny-Plandolit, que pel nombre (no arriba als 2.000 documents, entre plaques de vidre i negatius plàstics) i l’època, entre els anys 20 i els anys 40 del segle passat, potser no sembla res extraordinari, però que  sota l’anodí títol de Retrats de passaport amb què va ingressar a l’Arxiu fa tres decennis ocultava una sorpresa monumental, que és la que es va endur Escorihuela quan va posar fil a l’agulla i el va començar a escanejar.

Resulta que el gros del fons l’integren un petit tresor en forma de retrats, sí, però no només de natius que es volien fer el reglamentari passaport, sinó sobretot de refugiats de la Guerra Civil espanyola que necessitaven fer-se el salconduit per entrar a França: primer, simpatitzants de partits de dretes i també joves repatanis que no es volien allistar a l’exèrcit de la República; a partir del 1939, amb la derrota republicana, es gira la truita i els que fugen són militars, simpatitzants dels partits d’esquerres o, simplement, gent que no se sentia segura a l’Espanya franquista. Tots ells, en fi, exiliats d’una de les dues Espanyes.

Es calcula que entre 15.000 i 20.000 van desfilar pes les Valls Neutres, en un moment en què la població del país no superava les 6.000 ànimes, i al fons n’hi consten els retrats de prop de 1.700. Probablement més, perquè moltes són fotografies de grup que després es retallaven, per estalviar paper. Dit així sembla una mina fabulosa. I ho és, insisteix Escorihuela. Però la llàstima és que Ramon d’Areny-Plandolit, l’autor d’aquesta sensacional sèrie, no va tenir l’ocurrència, la paciència o l’oportunitat de consignar ni la data ni la identitat dels refugiats que anaven desfilant davant de la càmera.

No tot està perdut, però. Hi ha una possibilitat, adverteix Escorihuela: és molt probable que als arxius diplomàtics de Nantes es conservin els salconduits que els refugiats havien d’entregar a les autoritats quan entraven a França. Només falta la rata de biblioteca capaç de deixar-s’hi els ulls, però no diguin que no és prometedor.

Tornem als protagonistes d’aquest relat. Amb les cares paguen: hi porten la derrota escrita. I també el recel, i la por, perquè no ens podem fer a la idea del que devia ser arribar a un país estrany amb una sabata i una espardenya i suplicar un salconduit per marxar a un exili més que incert i amb l’amenaça de la II Guerra Mundial a l’horitzó. Alguns encara porten l’uniforme, amb o sense insígnies, que s’han arrencat prudentment. A la de dalt es distingeix (el segon per l’esquerra), amb ulleres un sanitari de l’exèrcit republicà, diu Escorihuela; a la de baix, el militar de l’esquerra vesteix uniforme de l’exèrcit de l’aire republicà, i el de la dreta, un alferes, també republicà. Els retrats, en fi, els feia Ramon el dia després de l’arribada dels refugiats, potser per això se’ls veu menys desmarxats que a les fotografies del mateix tipus que va fer Valentí Claverol, i com a estudi aprofitava la farmàcia familiar, als baixos de la Casa Guillemó, o els feia posar contra les façanes de la plaça Benlloch, en funció de la posició del sol.

No hi ha només retrats, al fons de la Casa d’Areny-Plandolit, que d’altra banda arrenca als anys 20 i conclou als 40. També hi ha el repertori clàssic dels  fotògrafs de l’època: escenes de la vida quotidiana, bàsicament, feines del camp, festes familiars, enterraments, i processons, i curiosament, perquè en això s’aparta dels fons coetanis, poc paisatge. A més de Ramon, també hi ha fotografies del seu pare, Pau-Xavier (el prota de El museu de l’elefant)  i de Xavier, el germà petit i, per Escorihuela, el fotògraf amb més talent de la família. La major part de la seva obra la va adquirir un col·leccionista particular i no forma per tant part del fons que ben aviat l’Arxiu penjarà a la galeria virtual.

Andorra
Arxiu
fotografia
casa d'Areny-Plandolit
Ramon
Escorihuela
Claverol
Comentaris: 1

Comentaris

Molt bo

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic