Robert Reñé: “El pitjor és no acomiadar-te”

El 30 de març del 2020 la seva vida es va capgirar: a ell li confirmaven que tenia Covid i el seu germà moria a causa del virus.

“Després de la Constitució el Lluís ja no va començar a treballar. El dia 18 li van donar la baixa, estava a casa, li trucàvem... però els últims dies no contestava el WhatsApp. El meu nebot em deia que estava molt aixafat. El diumenge ens van avisar que el baixaven a l’hospital i dilluns ja era mort. I jo aquell mateix dilluns em vaig desmaiar i em van dir: ‘tens el mateix’”. Era 30 de març del 2020. Qui ho recorda és Robert Reñé, actual cap de Circulació del Comú de la Massana. Explica la seva història i de retruc la del seu germà Lluís, una de les primeres víctimes de la pandèmia al Principat. El Robert i el Lluís compartien feina i despatx, asseguts cara a cara. Tothom pensava que el Lluís havia agafat un refredat, “era molt a l’inici i encara hi havia molt desconeixement”, però era Covid. Suposen que el Lluís li va encomanar el virus al seu germà, tot i que no saben on es van contagiar. “Som gent del carrer, podia ser a qualsevol lloc. A més, en aquell moment no dúiem mascareta, només teníem el buff”, apunta el Robert.

El Robert recorda com va veure des de casa l’homenatge que els cossos de seguretat li van fer al seu germà. “A nivell familiar és un xoc molt gran. És molt surrealista, t’ho diuen i no t’ho creus. El que més recordo és no haver-me pogut acomiadar, és el pitjor. Vaig veure l’homenatge i és molt dur. No haver-lo pogut anar a veure...”, recorda. En la seva visita a l’hospital el van deixar escollir si ingressar o anar a casa, i va escollir quedar-se a casa. “Però em van advertir que davant de qualsevol símptoma d’ofec, tornés”. I què va pensar quan va saber el diagnòstic veient el que li havia passat al seu germà? “Penses el mateix, que en tres dies no hi ets. No dorms, tens malsons, no descanses, estàs com si tinguessin una grip però multiplicat per deu, et fa mal tot. Tot és confusió, una situació raríssima”, detalla, i recorda  que també va perdre el gust.

Va estar quasi un mes, abans no li van poder donar l’alta. “I a la primera revisió em van trobar les conseqüències. Em van detectar un trombo a la cama dreta i a partir d’aquí van començar una sèrie de proves. Jo era una persona hipertensa i en aquests moments soc hipertensa, diabètic i malalt crònic de ronyó. Tot derivat del virus”.  “Torna a ser un altre xoc. Et sents dependent, entre cometes. Se’m fa molt difícil anar a un restaurant o anar de vacances”, explica, i reivindica que el psicòleg pugui entrar per la CASS perquè “et poden ajudar”.

Així que va poder tornar a la feina, ho va fer. “No vaig voler la baixa més llarga perquè treballar, estar ocupat, et treu dels pensaments. Ajuda, si no hauria acabat amb una depressió”, confessa. Destaca el suport dels companys i de la gent del carrer. “Pensava que aquí dins, al despatx, potser no ho superaria i que seria més fàcil al carrer. Però ha sigut al revés. Al carrer ho vaig passar més malament, la gent s’interessa per tu i a vegades només desitjava que s’acabés la conversa perquè si no m’hauria posat a plorar. Aquí no el veig, però em faig la idea que està fora o de vacances...”. Tampoc va dubtar a substituir al Lluís com a cap. “Si ell va deixar alguna cosa a mitges, la meva intenció era acabar-ho.”

El Robert explica que fins que no van poder fer el funeral pel seu germà, van passar tres mesos des de la mort, no va poder tancar el dol. “Quan vam poder fer l’enterrament em vaig treure un pes de sobre. Va ser un alliberament. Aquells tres mesos... ell va ser incinerat i no vam poder ni acomiadar-nos. Tens el sentiment de no haver-ho fet tot per a ell i quan vam fer la missa, almenys personalment, em vaig sentir alliberat”. Un any després, “cicatritza, però no te n’oblides. No t’hi acostumes ni t’hi acomodes”. La família ha sigut un puntal important. “T’ajuden i t’adones que si no pots fer una cosa d’una manera, potser la pots fer d’una altra. La dona és qui ajuda, el fill és l’ídol i el net... són els que et fan tirar endavant”.

També admet que tot el que ha passat pel virus l’ha fet canviar la manera de viure. “La vida està per gaudir-la. Això de dir, potser més endavant... si ho pots fer ara, passa-t’ho bé i tot això que t’emportaràs.” I no ho diu només per la Covid, perquè el 2020 va ser un any especialment dur al Comú de la Massana. A més de la mort del seu germà, van sumar també dues defuncions més de companys de feina. Un atac de cor i un càncer. “Ha estat un any molt difícil. Realment sembla una pel·lícula”, comenta visiblement emocionat.

Per tot plegat no entén com encara hi ha gent que no compleix les mesures de seguretat. “Tenen família? Pares a qui poden encomanar el virus?”, es pregunta, i lamenta que no se li doni “la importància que té. Aquesta situació em molesta”.