Joan Carles I... d’Andorra?

Palau Reial de Madrid, novembre del 1975. Franco ha mort i Joan Carles I acaba de ser proclamat rei d’Espanya. El Copríncep Martí Alanis, que havia accedit a la mitra quatre anys abans, hi gira la reglamentària visita de cortesia. En un moment donat, la conversa reial agafa una deriva inesperada. Joan Carles apel·la als títols que inetgrats a la corona espanyola -entre els quals figura, no ho oblidem, el de comte d’Urgell- i li deixa anar amb campechanía borbònica: “Què hauria de fer, per ser Copríncep d’Andorra?”

 

Com era previsible, el bisbe Martí es va quedar de pedra però encara va tenir esma de respondre-li: “Sa Majestat, jo no puc cedir-li Andorra com qui cedeix una butaca. De totes maneres, crec que ara mateix té problemes molt més urgents de què preocupar-se”. I a fe que els tenia, perquè aprofitant l’agonia del dictador, el Marroc havia llançat a principis de novembre d’aquell any la Marxa Verda, invasió encoberta del Sàhara que es va resoldre amb la retirada espanyola de la colònia, el febrer del 1976.

 

L’anècdota la recull algú que la va viure de primera mà i marca l’inici del que en podríem dir la dèria andorrana de Joan Carles, que va fer que al llarg del seu regnat manifestés en un grapat d’ocasions –que se sàpiga, és clar– aquest viu interès per la possibilitat de succeir el bisbe d’Urgell com a Copríncep.

 

Òbviament, la Constitució ratificada en referèndum el 14 de març del 1993 va blindar qualsevol vel·leïtat reial. L’article 43,2 estableix sense cap marge per al dubte, l’elucubració o la fantasia històrica que els Coprínceps són el Bisbe d’Urgell i el President de la República Francesa “a títol personal i exclusiu”, i qualsevol modificació d’aquesta disposició hauria de superar el duríssim tràmit previst per a la reforma constitucional. Però sembla que Joan Carles no ho entenia precisament així: com a mínim en una ocasió, quan Marc Forné va assumir el càrrec de cap de Govern i va visitar-lo a la Sarsuela, el rei d’Espanya va tornar a insinuar el seu interès pel Coprincipat. I segons asseguren fonts ben informades, no va ser l’única ocasió en l’època ja constitucional. N’hi va haver més, com en la presentació de les cartes credencials de l’ambaixador d’Andorra a Madrid, a principis del mil·lenni, així que Joan Carles va anar plantejant la qüestió andorrana amb certa insistència.

 

De fet, és el que havia fet des de l’accés a l a corona i abans de la promulgació de la Constitució andorrana. Una altra ocasió perfectament documentada, que explicava l’aleshores cap de Govern Òscar Ribas, i confirmada per dues fonts independents, va tenir lloc el dia de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona. Desprès del banquet oficial al palauet Albéniz, caps d’Estat i de Govern es van dirigir en una petita flota d’autobusos a l’estadi de Montjuïc per assistir a la cerimònia. I va ser en el transcurs d’aquell trajecte -segons una font, l’altra diu que va ser ja a la llotja de l’estadi-, que Joan Carles va plantejar-li a Ribas el seu neguit andorrà, i en termes molt similars, per no dir idèntics, als de la conversa informal del 1975 amb Martí Alanis: “Què caldria fer, per ser Copríncep d’Andorra?”

 

Joan Carles era probablement el dipositari d’una línia de pensament enquistada en els aparells de l’estat espanyol i que considerava una anomalia que el Coprincipat fos exercit pel bisbe d’Urgell, i no pel rei de torn. De fet, fonts coneixedores de les intimitats de les relacions andorrano-espanyoles de la segona meitat del segle XX sospiten, gairebé asseguren, que va ser paradoxalment l’amistat que lligava Franco i el bisbe Iglesias -va ser el dictador qui el va proposar com a bisbe d’Urgell- la que va impedir que fructifiquessin les pretensions andorranes de Falange. Iglesias va saber convèncer el dictador que la presència espanyola ja estava garantida a través de la vegueria episcopal, erigida en protoconsolat.

 

Amb l’adveniment de la democràcia es va mantenir certa inèrcia. Tan endavant com el 1981, Ernest Lluch, futur ministre de Sanitat amb el PSOE, formava part d’una comissió encarregada d’assessorar Joan Carles sobre la qüestió andorrana, i durant el procés constituent, una delegació de la Mitra es va reunir a la Moncloa amb Felipe González i Narcís Serra i els va xivatar les periòdiques fantasies andorranes del rei: “No tingueu por, que mentre el PSOE estigui al Govern, el rei no tindrà cap poder sobre Andorra. No volem que el rei d’Espanya tingui cap poder al marge de la Constitució espanyola”, va ser la resposta.

 

 

El cas és que les pretensions andorranes de Joan Carles, que sens dubte van existir, no van passar de converses més o menys informals, tot i que amb personatges de primera fila, i que el monarca espanyol només ha visitat Andorra en una ocasió, i de manera privada: convidat per Francesc Viladomat a esquiar al Pas de la Casa. N’hi podria haver hagut una altra, en temps de l’ambaixador Bregolat -destinat a la capital entre el 2005 i el 2010- quan es va començar a mobilitzar el protocol i fins i tot es va contactar amb París perquè el rei fos rebut, com pertoca a una visita d’estat, pels seus homòlegs andorrans, el bisbe d’Urgell i el president francès. Aquell viatge que li hauria permès conèixer de primera mà l’objecte dels seus desitjos coprincipescos es va quedar al calaix.

 

El seu fill Felip, de qui no es coneixen vel·leïtats andorranes, resoldrà aquesta anomalia històrica, els dies 25 i 26 de març. Serà una visita oficial, però els experts en protocol hauran de dirimir si també ho serà d’Estat, perquè no sembla que Macron hagi de venir a rebre’l...