Em sento com ‘singing in the rain’

Deixant de banda que pel corrent sanguini s’estiguin formant funestes bombolletes silencioses i en dos dies amics, coneguts i saludats us trobeu buscant alguna cosa amable a dir sobre la meva persona, el cert és que ara mateix em sento amb ganes d’acompanyar la Maria de West Side Story cantant I feel pretty, oh! so pretty; de saltironejar pels bassals amb Gene Kelly, de ballar el vals d’Andrei i Natatxa a Guerra i Pau, de clamar amb Napoleó: “Ciutadans! Des del pic d’aquestes piràmides un any funest ens contempla!” Tinc ganes de fer coses boges, valents, arriscades, com ara... què sé jo, menjar-me un iogurt sense mirar la data o posar Tele5 així, a pèl, sense vodka ni res. Penso en avis i rebesavis, quan van sortir a l’hora d’una guerra devastadora i la mortífera grip: amb quines ganes es devien capbussar en els feliços anys vint, els frenètics anys vint, els esbojarrats anys vint. Ara és el nostre torn, ho tenim a tocar. Però aquella dècada prodigiosa, ara ho sabem, va continuar generant –quan no ha estat així?– sagnants desigualtats que portarien a un nou col·lapse la dècada següent. Tots aquests processos que fins ara ens explicaven els historiadors, ara els viurem en carn pròpia. Hem viscut un any en què fins al liberalote més acèrrim ha vist la urgència d’una xarxa de suport. La necessitat d’injectar fons en les coses essencials (salut, educació, ciència, solidaritat) i deixar-se de floritures també s’ha fet molt palesa. Llàstima que sigui tan curt l’amor i tan llarg l’oblit. De moment, però,  ja albirem la llum, així que (aviat): “Facu! marchando ese asado pendiente!”