Com afrontar l’impacte del diagnòstic
Estan a punt d’iniciar l’acompanyament de la primera persona que estrenarà el nou programa que ha posat en marxa Tranaem per oferir una atenció psicològica als afectats de trastorns neuromotrius que acaben de ser diagnosticats de la malaltia. Així ho explica la psicòloga que se n’encarregarà, Carolina Cerqueda. L’associació engega el programa per als seus socis, ja que des de feia temps el demanaven. Per què? És un moment important perquè apareixen una sèrie de reaccions que poden ser normals, però que també poden arribar a ser patològiques en aquesta primera fase. Ja hi ha una persona que ha contactat, anuncia Cerqueda, i està pendent d’entrar al programa.
Segons explica, es tracta d’un acompanyament de dues o tres sessions. Rebre el diagnòstic d’una malaltia neuromotriu pot generar depressió, frustració, culpa... “És com passar per un procés de dol”, ja que comporta “una sèrie de pèrdues, de les seves expectatives”, comenta. I la persona s’ha d’adaptar a la nova situació. Per això és important poder donar la informació i les estratègies adequades, perquè en la majoria dels casos és una malaltia desconeguda. D’aquí la importància de poder entendre què li està passant, què és la malaltia, quines són les reaccions emocionals i per què estan passant. La tasca de la professional serà detectar si hi ha una necessitat d’atenció psicològica més específica i fer la derivació al professional corresponent, si és el cas.
Cerqueda també condueix els tallers d’estimulació cognitiva que funcionen des de fa almenys 10 anys. El seu objectiu és estimular les funcions cognitives perquè l’esclerosi els afecta de forma notable i “estimular-les ajuda a mantenir-les”. Es tracta d’una malaltia progressiva, recorda, i és important facilitar estratègies compensatòries per superar la dificultat.
Són tallers grupals d’una sessió d’una hora a la setmana que tenen també una part important de socialització. Relacionar-se, compartir inquietuds i estratègies amb persones que tenen la mateixa malaltia ajuda molt els socis que hi participen. L’esclerosi, diu Cerqueda, afecta “cada persona de manera diferent, però hi ha moltes coses en comú”. I una d’aquestes coses són el que ella anomena els “símptomes invisibles”: la fatiga, el dolor, l’alentiment... “És difícil que la gent del voltant els pugui entendre i trobar-se amb d’altres que et poden comprendre és molt beneficiós”, subratlla. Actualment el grup els formen sis 6 persones. Dimecres passat n’hi van acudir quatre: l’Adelina, la Cristina, la Regina i la Sònia. Faltaven dues de les habituals. L’Adelina fa molt de temps que hi participa. La Sònia ho havia deixat, però es va tornar a animar en produir-se el canvi en la junta de Tranaem. A la Regina li van aconsellar que no hi anés “perquè et deprimiràs”, però allà estava ben participativa, havent d’assumir que va haver de deixar la feina “perquè hi havia tasques que em pensava que havia fet i no era així”. Totes coincideixen que a part de treballar l’estimulació, participar en el taller les ajuda “a parlar amb gent que té el mateix”.
Així doncs, comparteixen malaltia, “tenim totes el mateix”, manifesta la Cristina, membre de la junta de l’associació i una persona molt vital. I també neguits i joies. I la preocupació que cada vegada hi ha més gent jove diagnosticada. Això fa patir la més veterana del grup, l’Adelina. I en el que totes coincideixen és que el confinament derivat de la pandèmia les ha marcat molt. Haver de quedar-se a casa sense poder socialitzar amb els altres ha estat molt dur.