Andorra, país dels Pirineus, sense espais naturals?

Fa dies que vull escriure aquesta columna sense atrevir-m’hi. No tant per les crítiques a les quals ja m’he acostumat com perquè ara per ara no tinc ni respostes ni propostes alternatives a aquest atzucac. El que tinc són molts dubtes i certa tristor en veure que els que ens seguiran no podran gaudir de molts dels nostres bonics paisatges. M’entra melangia en pensar que ja no hi seran.
Des de fa pocs mesos les notícies que els governants i part dels actors econòmics ens anuncien, els semblen excel·lents per al país mentre que per a d’altres habitants són agressions al nostre patrimoni natural.
Les valls del nord, que durant anys havien preservat l’entorn, ja que no són parròquies de pas fronterer rodat i que es definien com a ancorades per tenir cura del llegat del passat, semblen avui dia voler recuperar el temps perdut.
En aquestes parròquies es projecten una planta solar de 21.000 metres quadrats prop de l’estació de Pal, una planta de compostatge de 600 metres quadrats prop de les casetes de la Cortinada, que són l’únic llegat que ens queda del pla pilot d’Ordino del 1961, i la instal·lació d’una de les plantes de la multinacional Grifols creant amb 20% de capital de Govern el Pyric (Pyrenees Immunology Research Center) a Ordino.
Projectes nous, projectes innovadors, projectes que generen il·lusió a alguns. Però també són projectes que agredeixen el medi ambient es miri com es miri. I això sense pensar el que el centre de recerca i innovació de Grifols/Pyric ens podria generar, com ara conflictes amb els veïns, França o Espanya, o amb tots els països europeus que formen part del conveni d’Oviedo si mai la manipulació en immunologia que es faci a la planta d’Andorra no està permesa als països del nostre entorn i als que han signat l’esmentat “Conveni per a la protecció dels drets humans i la dignitat de l’ésser humà respecte a les aplicacions de la biologia i de la medicina” del Consell d’Europa que el nostre país es resisteix a signar.
Tornant al medi ambient, posar 5.320 plaques solars al Planell de la Tosa, al costat de l’Alt del Cubil, fa pensar. I més si el projecte de les dues cònsols, la d’Andorra la Vella i la de la Massana, de lligar el pic de Carroi amb el camp de neu de Pal, es realitza omplint de pilones la vall de Setúria. Aleshores s’esborrarà la puresa i la riquesa natural de tota una vall. 
El més desconcertant és que advoco i milito per fomentar les energies renovables, per això, per exemple, la idea de posar plaques solars a les teulades, com han fet alguns particulars, o com la Massana amb Nord Andorrà van fer amb l’escola dels Pirineus el 2018, és si més no una sortida menys invasora que la de trencar el nostre paisatge natural per generar energia.
A banda, la planta de compostatge a la Cortinada, per molt que es digui a la població que serà per als residus vegetals biodegradables de la parròquia i que l’impacte paisatgístic serà mínim, és un altre neguit per als habitants dels voltants, que veuran alterada la seva tranquil·litat i connexió amb l’espai natural i el paisatge.
Alhora, els residus que generaran dia rere dia la planta Grifols a Ordino, que a més, i segons el ministre, tindrà un nivell de bioseguretat de 3 sobre 4, és a dir, molt elevat seguint els criteris de bioseguretat de l’OMS, també em provoquen calfreds. 
L’any passat la parròquia d’Ordino va ser declarada Reserva de la Biosfera per la Unesco i està dins de la llista dels elegits des de 2021! No sé, no sé l’equilibri entre la voluntat de donar una empenta econòmica a la parròquia i la necessitat de preservar el llegat mediambiental, i l’espai natural és molt fràgil. I sovint em pregunto si les decisions d’avui seran una xacra mediambiental per al futur del nostre país.
I ja no parlo d’altres projectes agressors planejats en altres parròquies com ara l’aeroport o altres construccions invasores.
Veia a les xarxes persones que justifiquen aquestes agressions mediambientals en nom de la nostra independència energètica o econòmica, i jo penso que tot això mereix una reflexió i un debat de país a gran escala. Una reflexió i un debat de veritat, real, tocant de peus a terra, amb tots els habitants del Principat sobre quin país volem ser i sobretot quin país podem ser. Amb tots. I no el simulacre que s’està fent ara a porta tancada per i amb uns pocs privilegiats. Tampoc tenim independència financera. No tenim banc central, a l’òrgan regulador financer andorrà, l’AFA, es parla en anglès i gran part del nostre deute està finançat per bancs estrangers, espanyols i francesos. I ens sembla normal. Hem d’assumir que som un país de 468 quilòmetres quadrats amb una majoria de terreny públic i que hem de créixer pel que som i tenint en compte les nostres limitacions geogràfiques, orogràfiques i de població. 
Res, que la nostàlgia de voler preservar el que ens queda del llegat natural del nostre país em fa tenir dubtes, molts dubtes.