Intimo el ban per Sant Pelegrí!

La proclamació de la Constitució Andorrana, l’any 1993, va comportar la desaparició d’institucions andorranes ancestrals, com el Tribunal de Visura o Veedoria, que arbitrava sobre qüestions referents a límits, finestres, parets mitgeres i servituds veïnals. Aquest es reunia in situ quan hi havia un litigi entre veïns, i estava composat en primera instància pels dos cònsols de la Parròquia i dos consellers del Comú, acompanyats per un dels notaris del Principat. La Visura s’encetava amb la frase que un dels litigants, generalment l’acusat, pronunciava davant del Cònsol i els  testimonis: “T’intimo el ban!”

He volgut fer el meu primer article en aquest diari utilitzant aquesta locució en desús per, un cop més, intentar conscienciar els lectors en pro de la defensa del nostre patrimoni cultural. El 17 de maig i de nou ahir, les pàgines d’aquest rotatiu es  feien ressò de l’estat deplorable en què vaig trobar la capella de Sant Pelegrí, de cal Call del Tarter, que havia anat a visitar resseguint el catàleg d’esglésies tan detalladament documentat de l’Arxiu Gavín, on ja apareixia la convertida en un paller l’any 1980. El disgust inicial ha estat compensat per la bona acollida dels lectors i l’esperança d’haver generat un debat de reflexió.

La capella de Sant Pelegrí està en un estat crític, més si tenim en compte l’esfondrament del sòl i el forat que hi ha just darrere de l’absis. Malauradament, el seu procés de degradació persistirà fins a arribar a un lamentable punt de no retorn si ningú hi posa remei abans.

L’antiquíssima casa pairal denota a primera vista una degradació preocupant. Cal Call és un edifici de notables dimensions, d’arquitectura tradicional, la façana principal té una gran eixida, encarada a migdia, just davant del peu de pistes del Tarter, un element patrimonial civil de primer ordre.
Una llàstima el seu estat actual, però de moment encara no tenim el disgust de comptar aquest immoble entre els tresors del nostre país que ja han desaparegut per sempre, com cal Solana d’Andorra la Vella, que va ser soterrada sense cap contemplació fa pocs anys.

Tanmateix, des de les administracions es poden emprar dues eines que poden ajudar a donar solucions a la pervivència del nostre llegat patrimonial, una és la Llei del Patrimoni Cultural de l’any 2003, si bé escapçada l’any 2014, i l’altra Llei General d’Ordenació del Territori i Urbanisme de l’any 2000, però amb successives modificacions posteriors. Ambdues, que considero molt millorables, són les eines que tenim a data d’avui, i que hem d’emprar per protegir el nostre patrimoni cultural i, de retruc, crear els mecanismes de compensació adients pels propietaris privats.

El primer pas, obvi i urgent, seria catalogar cal Call i la seva capella com a bé d’interès cultural per poder fer-hi recaure tota la protecció jurídica. Aprofito per ressaltar que tenim encara molt patrimoni cultural sense protecció, especialment en l’àmbit privat, i és una emergència posar-hi remei abans que desaparegui molt llegat dels antics andorrans en pro de l’especulació.

He de ressaltar amb justícia que la majoria de propietaris privats han escollit honrar els seus avantpassats, preservant, protegint i invertint en el seu patrimoni familiar com casa Motxo, a prop de cal Call, restaurada i posada en valor, en una zona altament especulativa, cal Closca d’Andorra la Vella, cal Colat del Pui de la Massana, cal Pal de la Cortinada o casa Joan Antoni de la Mosquera, entre altres bons exemples.

Atesa l’obligació moral i jurídica de preservar el nostre patrimoni, intimo el ban a la propietat de l’immoble, al Consell Assessor del Patrimoni Cultural, al ministeri de Cultura i al Comú de Canillo, perquè actuïn en conseqüència per la salvaguarda de cal Call i sant Pelegrí.