Estevé Ticó: “La música és sacrificada: sempre dient ‘no puc que tinc assaig’”

Una història normal, la de l’Esteve Ticó, la d’un xaval a qui un dia fascina un instrument musical i, tot i tenir clar l’esforç que requerirà, decideix entregar-s’hi a fons. Estudia al conservatori del Liceu i encara té molt per caminar.

Al conservatori del Liceu. 
Tinc 21 anys i he acabat segon del cicle superior al Liceu, sí, al mateix temps que curso el grau d’Història. Mig curs i mig curs, m’ho vaig traient a poc a poc. 

La música és sacrificada.
Moltes hores cada dia, treballant, treballant, per arribar fins on et marques. 

Viola. 
A casa no hi havia cap músic, tot i que els pares en són grans aficionats. Em van apuntar a l’Institut de Música de petit, quatre o cinc anys, i jo cada cop m’ho passava millor, m’agradava més, fins que em vaig plantejar dedicar-m’hi. L’últim any vaig fer classes amb l’Anna Aldomà, de l’ONCA, per preparar el Superior. 

Per què la viola?
Com per casualitat. No vaig entrar a l’habitual roda de provar instruments  als tallers de música, sinó que em vaig veure ja a la classe de viola. 

Destí, amor a primera vista.
O casualitat pura i dura. 

Què t’agrada de l’instrument?
No crida tant com el violí, no és tan agut, sinó que té un so més càlid, jo diria. Però tampoc en tinc moltes raons. 

Has passat per la Jonca. 
Vaig entrar a formar-ne part el 2014 o 2015 i vaig anar progressant, fins a arribar on soc ara, de cap de violes. Pel fet d’estar fent el Superior ja tinc l’oportunitat de participar en projectes amb l’ONCA: concerts d’estiu pel país, que enguany repeteixo. 

El primer cop davant del públic...
Tendeixo a posar-me sempre nerviós. L’any passat vam actuar amb el Duo Engordany, a la placeta d’Engordany, i ja amb un repertori de violí i viola tota una hora. Vaig acabar bastant content. 

A Andorra és fàcil tenir-ho tot apamat, però... i en sortir fora?
És cert que aquí, tenir l’ONCA i la Jonca al darrere ajuda bastant: et proposen coses... Estàs com en una bombolla. Però a Barcelona, és clar, a menys que coneguis gent o estiguis en una orquestra és molt difícil tenir oportunitats. 

Quan desembarques a Barcelona i és més competitiu, ho portes bé?
He estat fent proves a la Jonca i es presenta una munió de gent. És el que té la música: és un món molt competitiu. 

Com t’ho veus, què esperes del futur?
No ho sé. M’agradaria tocar amb orquestres, fer música de cambra... però no sé ben bé on acabaré, quines oportunitats em sortiran. Sobre la marxa: el que surti i del que tingui ganes. 

Moltes hores d’estudi per a un concert. El públic no en som conscients.
Cert. En aquests programes de duos que faig  triguem dos mesos per muntar el repertori sencer. Per anar i tocar una hora. Però et dona tanta satisfacció... I si a la gent li agrada, és el millor que hi ha. 

Ja has tingut oportunitats de tastar-ho. 
He passat pels alevins de la Jonca i ara he tocat amb els més grans. El 2019 vaig participar en un festival a Itàlia, Mezzano Romantica, a través d’una associació que es diu Music Academy International. Algun cop m’ha cridat alguna orquestra per fer reforç, com la Simfònica de Barcelona fa uns dies. 

I formació.
Amb el viola del Quartet Casals o l’Anna Puig, molt coneguda a Europa.

El panorama de músics joves al país...
Poca gent arriba a fer el Superior. De la meva quinta només estic jo, que jo sàpiga, a Barcelona. 

Per què?
És molt sacrificat: sempre has de dir “no puc, que tinc assaig”, tant si és a una acampada de dissabte com a quedar una tarda.