Tolerància

Aquests últims dies hem pogut presenciar diversos esdeveniments al Principat. D’una banda, el pas de vianants que es va pintar a l’avinguda Meritxell amb els colors de la bandera del col·lectiu LGTBIQ+. De l’altra, la inauguració al Prat del Roure d’Escaldes-Engordany d’Alpha Space, un punt per a joves d’entre 16 i 29 anys destinat a reunir la cultura urbana (skate i tatuatges). I el fet és que les dues propostes es van dur a terme no exemptes de polèmica. Només calia llegir els comentaris a les diferents notícies de gairebé totes les pàgines web dels mitjans de comunicació. I en referència concreta al tema dels tatuatges, cal precisar que al final es va prohibir als tatuadors la seva participació a Alpha Space perquè sembla que la seva presència impulsava els xavals a tatuar-se, com si això fos un pecat, quan la realitat és que cada vegada hi ha més estudis de tatuatges instal·lats al país.
A què es deu tot això? A vegades resulta difícil de comprendre que en ple any 2021, aquest segle XXI que tant ens agrada esmentar, encara succeeixin coses que són dignes d’altres èpoques. Però tampoc ens hauria de sorprendre. Al cap i a la fi tot el rebuig generat, sobretot en els espais virtuals, és fruit de la falta d’una simple paraula que ens aniria molt bé que  tots exercitéssim de tant en tant, la tolerància.
Perquè és senzill. Si entenguéssim que, per sobre de la sexualitat, la identitat de gènere, les ètnies, les nacionalitats, els idiomes i un llarg etcètera, som persones, tot seria més fàcil. Perquè som això, persones. Tots riem, plorem, estimem i odiem per igual. Llavors, per quina raó ens esforcem tant a diferenciar-nos? Suposo que per sentir-nos especials. El graciós és que no ho som. I per ratificar aquest sentiment de ser diferent, ens omplim de prejudicis entorn dels altres, perquè senzillament ells no són com jo. Però aquests prejudicis no són més que històries que ens expliquem a nosaltres mateixos i que donem per vàlids, com si fossin veritats absolutes. I en algun sentit ho som, però només per a cadascun de nosaltres, la qual cosa no implica que hagin de ser-ho per a la resta de la gent. Llavors jutgem com si tinguéssim dret a tirar la primera pedra, com si fóssim immaculats. La realitat, la reconeguem o no, és que justament pel fet de ser humans patim pels problemes –més o menys confessables– i tot funcionaria millor si abans de parlar dels altres ens preocupéssim per solucionar els nostres. Però ja se sap, sempre és molt més fàcil veure la palla en l’ull aliè que la biga en el propi. Una biga que solem tenir davant dels nostres nassos però procurem evitar. Llavors, ens centrem en els que ens envolten i apuntem sense pietat en totes direccions. I així ens va...