No abdiquem de fer de pares i mares
Pensava que ja poques coses em podien escandalitzar, però estava equivocada del tot. Estic equivocada del tot, diguem-ho en present per fer-ho més contundent. Les escenes dels joves confinats als hotels de Mallorca m’han arribat al cor, m’han indignat i finalment m’han entristit. Des de quan els seus pares i mares van deixar de ser-ho? En quin moment, instant, segon van abdicar de les seves responsabilitats? Ep, mares i pares d’allà, d’Espanya en aquest cas, i d’aquí, perquè molt em temo que també aquests podrien ser fills nostres. Ahir mateix ho parlàvem amb una companya. Si van deixar anar aquests fills i filles al viatge de final de curs sols, i em refereixo als menors d’edat, també ara aquests mateixos fills i filles han d’assumir les conseqüències dels seus actes. Altrament, com els hem educat? O com han crescut, a la babalà? I sí, poso el focus en els adults. I sí, potser estic sent massa dura. I sí, el que més m’escandalitza és que ara pares i mares es revoltin perquè els tenen allà lluny. I sí, em torno a posar les mans al cap quan els joves es queixen del menjar que els donen. I sí, me les torno a posar amb tots els comentaris que sobre la situació llegeixo de tant en tant a les xarxes. I sí, penso en les oportunitats perdudes per les famílies, penso en l’educació dels meus pares. I em direu que soc d’una altra època. I sí, ho soc, a punt dels 54. Carca? Desfasada? Tradicional? Sé que pujar els fills no és fàcil, sé que resistir-se a les modes, al que diran si no soc com els altres pares guais no és fàcil, sé que ser un pare o una mare “no col·lega” és incòmode perquè anar a contracorrent no és un camí de flors i violes.