L’hora de Sergi Mas (per fi)
El Govern, el Comú de Sant Julià, el d’Escaldes i la Xarranca uneixen esforços per homenatjar-lo.
Ho havíem demanat tantes vegades i des de fa tant de temps que n’havíem perdut tota esperança. Doncs no. Resulta que el ministeri de Cultura, els comuns d’Escaldes i de Sant Julià i també la Xarranca han unit esforços per retre públicament l’homenatge que mereix el nostre primer artista, amb el permís de Galobardes.
La qüestió és que uns i altres havien començat a preparar de forma independent un programa d’actes en reconeixement a Sergi Mas, i que quan es van adonar de la coincidència van optar per sumar esforços, i no per fer la guerra cadascun pel seu costat. De moment, l’únic que n’ha transcendit és que serà un programa conjunt que arrencarà al novembre, que s’allargarà en el temps i al qual cada institució hi afegirà els seus actes. Hi haurà conferències, taules rodones, exposicions i catàlegs (de l’obra a la via pública, per exemple) que hauran d’omplir el buit acadèmic clamorós que hi ha al voltant de la trajectòria del nostre home d’avui.
L’últim número de la revista Ex-Libris li consagrava un extens article amb l’esbós del que hauria de ser un catàleg rigorós, raonat, exhaustiu i definitiu, des que es va establir el 1958 a Casa Duró d’Aixovall, amb tres fites ineludibles (el disseny de la sala noble del Consell General i de la sala del Tribunal de Corts, en el context de la reforma de Casa de la Vall, el 1962, i la rèplica de la Mare de Déu de Meritxell que el mateix Consell li va encarregar el 1973, després de l’incendi del santuari) i dues exposicions de referència: la retrospectiva que la sala de Govern li va consagrar el 1996 i la que va protagonitzar el 2015 al CAEE. Després del regust agredolç que va deixar la retirada del nom de Sergi Mas de la Mostra d’arts plàstiques, tocava rescabaarr el nom essencial de l’art andorrà de la segona meitat del segle XX. No és un mal començament.