Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Manel Sansa Garal

Manel Sansa Garal

Lliurepensador

 

 

Cicles, celebració i presa de consciència




La nostàlgia no és pas un bon company de viatge, en el nostre perible vital, en el trajecte que ens porta inexorablement cap a la vellesa. No obstant això, també gaudim, en certs moments, dels records que traspuen esporàdicament i que ens transporten a temps pretèrits. Ens refresquen l’esperit ja arrugat.
Aquest mes de juliol ha estat una bona ocasió per gaudir i sentir-nos satisfets per l’arribada al país de la Grande boucle, Le Tour de France, la més important i prestigiosa competició ciclista mundial. 
Tot just partits periodistes, caravane, acompanyants i esportistes, l’endemà se celebrava la Fête Nationale francesa.
Vaig tenir la sort, l’any 1964, de viure en primera persona l’arribada a Andorra, per primera vegada, d’aquesta cursa ciclista. Encara era un vailet, però tota aquella remenadissa em va corprendre i animar, en uns moments en què  hi havia poques probabilitats d’assistir a esdeveniments tan remarcables i de certa envergadura. Al país, la letargia era la nota dominant en aquell decenni.
Vaig poder veure de prop els dos competidors rellevants; l’Anquetil, i el Poulidor passejant-se pel  poble. Per cert, eren els únics que coneixia.
Era al migdia, i vaig sentir que hi havia animació a la plaça Rebés. Me n’hi vaig anar atret per la música que emetien uns voluminosos altaveus. Hi havia una camioneta, bigarrada i oberta de bat a bat, on un locutor demanava als assistents que participessin en un concurs de cant. En vaig escoltar un parell i vaig decidir de presentar-m’hi.
Només hi havia un micròfon i vaig cantar a cappella, evidentment. Em va venir a la memòria una cançó que agradava molt a la meva tieta Angeleta, el Ya Mustapha del Bob Azzam: “Cherie je t’aime, cherie je t’adore, comme la salsa di pomodoro. Tu m’allumais avec una allumette et tu m’as fait perdre la tête (...).”
Vaig posar-hi el meu seny i saber, i vaig guanyar el primer premi. L’assistència també em va premiar amb aplaudiments ben sonats. Al cap de 20 anys, el senyor Ezquerra, que va assistir a la meva performance, encara em saludava tot dient-me “Bon dia, Mustafà!”
El 14 de juliol, a mig matí, feia un tomet per estirar les cames i quan passava per davant de Cal Felipó vaig adonar-me que uns metres enllà hi havia un aplegament considerable de persones. M’hi vaig atansar i vaig comprendre que a la Viguerie s’aprestaven a celebrar la Fête Nationale al garatge d’aquella casa tan imposant, construïda tota amb pedra de granit, propietat de Cal Nyerro. No vaig poder resistir la temptació d’esmunyir-me entre l’assistència.  Al fons del local hi havia un gran drapeau tricolore davant del qual el senyor Veguer va pronunciar la seva al·locució. Després de l’ovació dels presents, es va servir un aperitiu abundós al qual em vaig afegir. En acabat, vaig sortir al carrer i en girar el cap vaig advertir que en la placa de llautó adossada no hi havia cap referència al “Copríncep”. Hi deia “Viguerie de France”. Un veguer era representant directe dels coprínceps però no pas “de França”, en aquest cas. Vaig pressentir que el president de la República Francesa tenia considerat el nostre país com una colònia. Em vaig sentir fortament xocat.
Encara em va sorprendre i indignar més quan, uns dies després, vaig anar a la Vegueria Episcopal, on em van atendre dos homenots que m’enraonaven en castellano, llengua que, aleshores, ni parlava ni entenia gaire bé. En aquell temps, per poder viatjar fins a la Seu d’Urgell els andorrans havíem de portar estampat en el passaport un visat; altrament, no podíem passar la frontera. El comble de la irritació va sobrevenir quan vaig llegir al rebut que em van entregar que en l’encapçalament hi figurava la menció “Veguería Episcopal Española”.
No vaig poder reprimir la ràbia i una aversió desfermada sobtadament envers la institució d’unes vegueries que no ho eren. 
De cop i volta em vaig sentir com un extraterrestre, insultat, insignificant i menystingut. Aquella experiència va fer néixer en mi, inconscientment, un sentiment patriòtic exacerbat; l’he portat sempre al cor i es va manifestar plenament fa tot just setze anys, quan una colla de joves vam encetar la reivindicació i l’exigència de canvis, reclamant a les autoritats de poder eixir de l’edat mitjana. Els sàtrapes van aconseguir que els combatés amb tota la meva força, políticament i intel·lectualment, durant 25 anys de la meva vida.
Només puc concloure exclamant, a plens pulmons: Visca Andorra! 

Compartir via

Comentaris: 1

Comentaris

VISCA ANDORRA i VISCA ELS VOSTRES RELATS QUE MAI NO EM DEIXEN INDIFERENT. I QUE PER MOLTS ANYS POGUEM GAUDIR DE LA VOSTRA OPINIÓ.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte