Seguretat ciutadana

L’any 1931 es va crear el Servei de l’Ordre al Principat d’Andorra, motivat en gran part per la situació derivada dels moviments a causa de l’arribada de treballadors per a la construcció de Fhasa i les carreteres. Aquell primer cos policial estava format per sis membres que estaven tutelats pels veguers i que no seria fins a l’aprovació de la Carta Magna, el 1993, quan la policia va passar a dependre del Govern. L’origen va ser una conseqüència pel neguit en el context d’un país de petites dimensions acostumat a la tranquil·litat d’una societat agrícola sense successos destacables.

En dècades posteriors, especialment des de mitjans del segle XX, es produeix el creixement econòmic i demogràfic del Principat de manera exponencial. Però tot i així el manteniment de la seguretat es fonamenta en el pilar del manteniment d’aquesta idiosincràsia. Cal reconèixer, però, que les dimensions del país permeten controlar de millor manera el territori, però també el fet de tenir una convicció col·lectiva sobre aquest aspecte. D’aquesta manera, les diverses generacions de persones que s’integraven dins la societat andorrana ho van fer amb aquesta manera de procedir en la qual el missatge era nítid, ja que els actes delictius tenien resposta contundent.

Però d’un temps ençà la percepció per part de ciutadans, tant pel que fa a les notícies com per les comprovacions a peu de carrer, és que quelcom està mutant. A banda de l’anàlisi amb dades i estadístiques, les notícies i successos que es transmeten amb certa assiduïtat en un país poc avesat a conductes i situacions que les teníem catalogades com a elements externs provoquen neguit. Resulta evident que les utopies de deixar les claus al pany de la porta de casa o al cotxe com d’antuvi no són viables, però no exclou que l’escenari que es copsa en certs indrets del país i situacions viscudes no són el model referent al qual estàvem acostumats.

Tot i que segurament cadascú tindrà la seva visió particular, probablement la diagnosi no s’hauria d’enfocar de manera unidireccional, ni tampoc les solucions poden ser de caràcter visceral. La realitat és que hi ha una situació social i demogràfica en la qual s’ha de valorar si s’ha fet amb visió d’integració tenint en consideració els factors socioeconòmics i culturals amb perspectiva de futur. Altrament, hi ha d’altres elements derivats de la globalització, la crisi de valors i l’alteració provocada per la pandèmia. I no cal obviar que la laxitud coercitiva és percebuda (menors inclosos), ja que com a prova tenim els atestats policials on els casos d’enfrontaments amb els agents de l’autoritat és una constant.

Les solucions impulsives avesades a través de plataformes digitals com són expulsions ràpides dels que delinqueixin no són factibles, i més tenint en compte que el problema afegit és que molts dels actes delictius són causats per persones amb nacionalitat andorrana. D’altra banda caldria valorar l’eficàcia de les mesures de reinserció dels casos socials per conductes delictives i si el que cal és prevenir i ser més ferm jurídicament. A més a més, aquest vessant intern comporta una repercussió externa com a país turístic que pot posar en risc un dels valors més ben preuats i diferencials: saber que quan “esteu en terra andorrana” s’està en un país segur.

Malgrat els canvis dels temps no podem temptar a la sort la possibilitat d’arribar a perdre el gran tresor de sentir-nos segurs. Per aquesta raó, si actualment s’ensuma algun símptoma caldria reflexionar com es gestionaria una suposada llibertat de moviments de circulació de persones amb els estats europeus. Perquè si arriba el moment que s’ha d’incloure la seguretat ciutadana en un programa electoral, suposarà un fracàs d’un tret distintiu i necessari que hauríem de salvaguardar.