Desconnectats pels ERTOs

Hi ha empleats que van ser acomiadats per les seves empreses en haver de cessar del tot l’activitat a començaments de la pandèmia, a mitjans de març del 2020. D’altres van marxar als seus països d’origen precisament per haver estat acomiadats o per la incertesa d’una situació que després d’uns mesos encara durava i a la qual no se li veia una solució immediata. En molts casos, les empreses es van acollir a les reduccions de jornada laboral o a la suspensió temporal de contracte per mantenir els llocs de treball. Més de 4.000 treballadors van accedir als ERTOs i 2.100 d’aquests  no es van reincorporar als seus llocs de treball fins a la primera quinzena de juny de 2021. 

Alguns ho van fer, doncs, després de mig any, nou mesos o un any llarg de no treballar, però a empreses que ja feia mesos que havien reobert portes. Després de tot aquest temps van tornar a la feina, sí. Ara bé, n’hi ha que no hi han durat ni dos mesos. Què ha passat? Alguns dels implicats han volgut manifestar els seus perquès conservant l’anonimat, per això els noms que hi apareixen són ficticis. 

La Sandra desenvolupava les seves tasques en un departament de l’empresa i en avisar-la per tornar la van col·locar en un altre i no va quallar de cap de les maneres, “i mira que ho he intentat, però no me n’he sortit i he preferit buscar una altra cosa”. El Mario va posar-hi totes les ganes, “però ja no reconeixia l’empresa on havia treballat des de feia tres anys, havia canviat radicalment, no sabria dir si a millor o a pitjor, però ja no m’hi trobava a gust i vaig preferir plegar”. 

En altres ocasions, les motivacions són més de caràcter “afectiu?”, es demana l’Ignasi: “15 mesos sense una paraula de part de l’empresa, no han estat capaços de preguntar com em trobava jo i la meva família. Estic decebut”. “Era cap de recepció i tenia uns privilegis i quan m’havia de reincorporar em van dir que m’havia d’adaptar al que hi havia. I el que hi havia era ser un més de la recepció mentre la darrera companya en arribar era ara la cap”, diu el Ramon. En el seu cas, cal dir-ho, no va ni arribar ni  tornar a posar els peus a la recepció.

La llarga durada dels ERTOs ha provocat la desafecció dels treballadors envers les seves empreses? Segons l’antropòloga Cristina Fernández-Farina, experta en salut i seguretat en el treball, aquesta seria una bona hipòtesi de treball per a un estudi aprofundit de la qüestió. Tot i no tenir-lo, manifesta que aquesta desafecció o “desmotivació” dels empleats pot ser causada per “dues accions clares”. D’una banda, no reconèixer ni el valor ni la feina que realitza cada membre de l’equip de treball; i de l’altra, no comunicar ni els canvis importants que afecten la seva feina, ni les raons que els provoquen. Segons Fernández Farina, això fa que el treballador “no tingui cap paper actiu dins l’organització”. A això se li sumen els salaris baixos i “la manca d’incentius econòmics i socials”, afegeix. Al seu parer, un aspecte que s’ha de tenir en compte és que l’empleat “s’ha sentit sol”. En aquest sentit, creu que a Andorra es dona poca importància als serveis de recursos humans, que d’altra banda creu que s’haurien de repensar perquè vagin més enllà de fer nòmines i contractacions. Cal afiançar el treballador dins l’organització, assenyala, perquè “necessita ímputs positius i reconeixement laboral per mantenir un nivell de motivació elevat”. 

Un altre element que posa en relleu l’antropòloga és l’impacte de la Covid en la salut mental, ja que ha agreujat situacions d’estrès per la inestabilitat financera i la pobresa en les relacions socials que han afectat ben de prop la població vulnerable amb malalties mentals preexistents. I dintre d’aquest col·lectiu també es troben alguns d’aquests treballadors que han hagut d’afrontar la situació sense els recursos adequats.

També la llicenciada en Dret, Celia Guitán, amb llarga experiència en recursos humans, posa l’accent en la comunicació com a element “clau” per facilitar la reincorporació del treballador i fer-lo partícip de la situació que està vivint. Igualment, remarca que la manca d’un departament de recursos humans en moltes empreses, o que en el cas de tenir-lo precisament per la reducció de personal s’hagi vist privat de la capacitat de fer un seguiment dels empleats, “ha complicat el vincle de l’empresa amb els seus assalariats”. 

Des del punt de vista legal, Guitán recorda que la reincorporació després de l’ERTO havia de ser al mateix lloc de treball i en el cas que l’empresa decidís modificar elements essencials del contracte de treball, “amb causa justificada”, ho havia de comunicar al treballador qui havia d’acceptar-ho, de manera que “hi havia d’haver el seu consentiment”. 

Què troben a faltar els empleats?

Canvis en les dinàmiques de treball i el lideratge no comunicats prou ve 
Té l’experiència de 10 anys al sector hoteler i en fa cinc que ha fet de cap de departament. El seu hotel fa 10 mesos que va obrir i a ell el van cridar al juny, “quan ja no quedava més remei”. És la impressió que té. Li ofereixen unes altres condicions i no les accepta. Ho fa “per dignitat”

Empatia, que l’empresa s’interessi per la situació personal
No és que sigui la persona més comunicativa del món, però no se’n sap avenir que ningú de la propietat “m’hagi  dit ni ase ni bèstia, i nou mesos són molts mesos”. Es considera bon treballador i complidor. Continua a la feina però amb desgana

Trobar-se acompanyats per haver d’assumir massa responsabilitats
Alguns s’estan trobant en aquesta situació i la manca d’experiència “ens passa factura”. Era el seu primer treball després d’acabar Turisme i ha hagut de “tirar del carro” quan no li correspondria per la manca d’experiència i la inseguretat. “Tinc por de cremar-me, soc massa jove”