Un univers de volcans

L’erupció del volcà Cumbre Vieja a l’illa de La Palma, a les Canàries, ha posat en el focus de l’actualitat, de forma malaurada per la població que vivia al seu voltant,  l’activitat volcànica que contínuament té lloc al nostre planeta. El Cumbre Vieja és un dels nombrosos volcans actius que tenim a la Terra, com ho són també l’Etna a Sicília o el Kilauea a Hawaii.  
Des de fa uns anys sabem, però, que la Terra no té l’exclusiva de l’activitat volcànica al nostre sistema solar. L’any 1979, la sonda Voyager 1 va descobrir que Io, la lluna més pròxima a Júpiter, tenia volcans actius a la seva superfície. Les imatges obtingudes per casualitat de les emanacions elevant-se a més de 300 km d’altura sobre la superfície del satèl·lit van causar impacte entre la comunitat científica que creia Io completament inert geològicament. Les observacions posteriors efectuades tant des de la Terra com amb les diverses sondes que han visitat el sistema jovià, han revelat més de 150 volcans actius i se sospita que n’hi podrien haver més de 400. 
L’activitat volcànica de Io seria deguda a l’efecte marea que provoca la proximitat d’aquest cos amb Júpiter. El magma contingut al seu interior seria remenat contínuament per la gran força gravitatòria del planeta més gran del sistema solar, com si d’una coctelera gegant es tractés, provocant el seu escalfament i en mecanismes similars als que veiem a la Terra, el seu aflorament cap a la superfície de forma violenta amb volcans similars al Cumbre Vieja o més tranquil·lament en enormes depressions o llacs de lava. La superfície de Io canvia permanentment pels vessaments de lava basàltica a més de 1.300ºC i l’aparició de nous volcans que emeten enormes plomes de gasos i cendres que contaminen tot l’entorn del sistema jovià.
Io no és l’únic cos del sistema solar en el qual s’ha detectat activitat volcànica, ja que tant a Encèlad, que orbita al voltant de Saturn, com a Tritó, al voltant de Neptú, s’han obtingut imatges de volcans actius. Una gran diferència és que aquests no són volcans calents com els de la Terra o Io, sinó que són criovolcans que emeten criolava, una barreja d’aigua, amoníac i metà, característica d’aquests mons gelats. Se sospita que altres satèl·lits com són Europa, Tità i Ganimedes tenen també criovolcans actius, ja que encara que no s’hagin observat directament, la seva superfície i la seva atmosfera indiquen la presència d’aquest fenomen.
Altres planetes del nostre sistema solar també tenen rastres d’un important vulcanisme en la seva història. Les evidències més flagrants són a Mart, on una bona part de la superfície està dominada per volcans i planes basàltiques provinents de les colades de lava. Allí trobem alguns dels exemplars més impressionants, com és l’Olympus Mons, que culmina a 22 km d’alçada sobre el nivell de l’oceà marcià i cobreix una superfície equivalent a tot Polònia. També trobem un volcà únic com és l’Alba Mons, que cobreix una superfície equivalent a Amèrica del Nord per una elevació de 8 km al seu punt màxim. Actualment, però, no hi ha evidències d’activitat a Mart, tot i que no hi ha un consens sobre quan aquesta va aturar-se, amb hipòtesis que van des de fa pocs milers d’anys a pocs milions.
Finalment, tot i ser menys conegut, Venus és el planeta del sistema solar amb més volcans a la seva superfície, més de 1.600, tot i que sembla que fa temps que no estan actius. El dubte queda si estan adormits o definitivament morts, i les futures missions que exploraran el planeta centraran bona part de la seva recerca a intentar desvelar quina és l’activitat geològica actual.
El pròxim cop que veieu l’erupció d’un volcà com el Cumbre Vieja, no us esteu d’imaginar que al mateix moment fan el mateix milers de milions d’altres en milers de milions d’altres mons al voltant d’estels llunyans, en un univers ple de volcans.