L’AndArt: i ara, què?

La Biennal s’enfila fins als 156.000 visitants i l’organització en replantejarà format i objectius.

Ni en el millor dels escenaris s’hauria imaginat mai Pere Moles que la 4a edició de la Biennal tancaria la paradeta amb unes xifres no direm de rècord, però gairebé: els 156.000 visitants que hi van desfilar entre l’1 de juliol i el 15 de setembre són amb prou feines un grapat menys que els 163.000 del 2019. Una proesa que el comissari del L’AndArt atribueix a les especials circumstàncies que vivim: “Ha sigut una edició diferent a totes les altres. En primer lloc, perquè arribava en un context nou per a tots, la postpandèmia ha condicionat la nostra manera de relacionar-nos amb el món i amb els altres. Però també ho podem atribuir, crec, al fet que més que mai ens hem adonat de com l’expressió artística pot ser i ha de ser un camí de reflexió personal i col·lectiva que ens mostri nous camins per on transitar”.

Convé en aquest punt recordar que aquesta edició s’havia plantenjat sota un lema oportuníssim: Què passaria si ens haguéssim de confinar a la muntanya? Hi van respondre un centenar i mig d’artistes de mig món, i una cinquantena de projectes es van acabar plantant als quatre espais habilitats aquesta edició: l’entorn del llac d’Engolasters, l’Espai Xirro, la caseta del guarda i, atenció, el camí de les Pardines, un dels motius –més tècnics que no filosòfics– que expliquen l’èxit d’aquesta edició, al costat de les ganes evidents que molts de nosaltres teníem de trepitjar muntanya després d’un confinament i quatre onades de Covid.

La Biennal va encertar-la a oferir al pobre bípede postpandèmic una excusa per sortir de les quatre parets de casa i tornar a la naturalesa, i a vehicular a través de l’art una certa sensibilitat ambiental. Però l’extraordinària afluència de visitants és precisament l’origen d’un neguit inesperat però que, si s’hi rumia un moment, és perfectament conseqüent amb l’esperit de la Biennal: “Estem satisfets de com la pandèmia ha impactat en la manera de relacionar-nos amb la natura, però també ens ha fet obrir els ulls i plantejar-nos quin ha de ser i, sobretot, com ha de ser el futur de L’AndArt”. En altres paraules: és el moment, diu Moles, “de replantejar-nos els objectius. Què volem? Tenir cada vegada més visitants? Més espai? Més obres? És una reflexió que plantegem des de l’èxit. No sabem com serà la pròxima Biennal. De fet, no sabem ni tan sols si en tindrem una altra. El que està clar és que un projecte com L’AndArt ha de ser més que una suma de voluntats, que necessita una implicació decidida i clara, i també uns objectius realistes”.

Convé en aquest punt recordar que aquesta edició i qui sap si la Biennal sencera va estar a punt, molt a punt de no néixer. Va ser in extremis, i perquè Andorra Turisme s’ho va repensar i va decidir continuar com a patrocinador de la cita. El temps li ha acabat donant la raó: els 156.000 visitants es reparteixen de la següent manera: 110.000 van entrar per Escaldes, i els 46.000 restants, per Encamp, que aquest any s’estrenava com a escenari de la Biennal amb el camí de les Pardines, tot un encert com en el seu moment va ser la tartera del Carroi, a la capital, i la fàbrica de llana, a Escaldes. Caldrà ara veure si tot això és suficient perquè Moles i el seu equip, que han hagut de lluitar contra els elements i contra certa incomprensió ambiental per tirar endavant un projecte visionari, continuïn al capdavant de la nau.

Si ho pensem bé, el L’AndArt no té parangó entre nosaltres, i a un cost raonable. Deixar-ho perdre seria un error majúscul.