Empreses noves, fonaments de sempre

El digital està de moda. Ho hem idealitzat més que no pas ho hem entès. S’ha imposat la idea que si una empresa no és digital, o no està en mig d’un procés de transformació digital, té els dies comptats. Encara que només sigui per aparença hem de demostrar que som tecnològics i digitals. Sovint no hi ha una estratègia clara, ni uns objectius definits, però amb quatre tocs superficials la nostra imatge millora i contribuïm a engreixar les enquestes que avalen que avancem adequadament. 

Aquesta inèrcia digital i tecnològica ha afavorit que qualsevol emprenedor vulgui crear la seva start-up, i qualsevol país, regió o ciutat té el seu programa per atreure-les. De fet, tothom que comença un negoci creu que té una start-up. Vesteix més, fa modern. Però, què és una start-up? De forma genèrica podem dir que és una empresa que tot just comença la seva activitat amb una base d’innovació i tecnologia, enfocada a un mercat global i amb una important capacitat de creixement. Està clar, doncs, que no tots els projectes de nous negocis són start-ups. Aquestes característiques les fan intensives en capital, tant per finançar el desenvolupament tecnològic de la idea innovadora com per finançar el creixement que li permeti estar present en el mercat global.
El concepte de start-up ha crescut i s’ha desvirtuat a la llum d’alguns casos d’èxit mundial dels quals sabem el que ens n’han volgut explicar. Notícies cridaneres sobre les exitoses i milionàries rondes de finançament i de trepidants obertures a cada cop més països. Però poques sobre les pèrdues, el deute, els problemes operacionals i logístics, la morositat, els conflictes laborals, la gestió fiscal i legal, l’índex de retenció dels clients o la falta de liquiditat.   
Molts emprenedors volen que  els ajudem a buscar inversors, iniciar una primera ronda de finançament per posar la roda en marxa. Sovint es compleix el primer precepte: un projecte innovador amb un fort component tecnològic i digital. Una bona idea. Però, també sovint, aquí s’acaba. Encomanats a una idea brillant ens deixem endur per la imaginació: completaré tantes rondes de finançament com calgui per desenvolupar-la, ho petarà,  aviat estarem presents a molts països, les grans companyies es fixaran en nosaltres i... bingo!
Fent una mica de caricatura, em recorda els pares que en els partits de futbol infantil creuen que el seu fill és el nou Messi, i ja es veuen gestionant contractes milionaris. Obliden, sempre pressuposant talent futbolístic a la criatura, que caldrà molt entrenament, constància, sacrifici i un pel de sort perquè el fill tingui mínimes possibilitats de ser un jugador professional.  
Tot plegat no és tan fàcil. Les start-ups, com qualsevol negoci, no es poden encomanar només a una idea brillant. Per captar l’atenció dels inversors cal un treball profund i rigorós, cal tornar als fonamentals. Un pla de negoci detallat i ben calenderitzat, les necessitats de finançament per les inversions i el desenvolupament de la idea, un pla de tresoreria a curt i mitjà termini, els perfils dels col·laboradors que haurem de contractar, coneixement de la legislació i regulació vigent que afecti el projecte, identificació de la competència, pla comercial, i tants i tants elements que exigiríem a qualsevol altre projecte convencional de la vella economia. I sí, també una previsió sòlida de les expectatives de retorn de la inversió i de la rendibilitat.    
Les start-ups han consolidat vies de finançament al marge de les tradicionals, al marge de la banca. Però no ens hem de confondre, els inversors, tot i tenir un perfil de risc diferent, no volen perdre els seus diners. És un error pensar que l’inversor en start-ups ja sap que pot perdre i creure que això ens dona llicència per gastar. Tot al contrari, ens hem d’autoexigir donar a l’inversor informació detallada i regular de l’evolució del projecte, explicar els imprevistos i les accions que durem a terme per superar-los, prioritzar la creació d’un negoci que a mitjà termini sigui rendible per si sol. I per damunt de tot hem de vigilar que no ens engoleixi la roda d’endeutar-se per créixer i créixer per finançar més endeutament. Una roda que cada cop ens allunyaria més dels beneficis.