No anar enrere a l’Afganistan
En aquests vint anys (2001-2021) d’implicació internacional a l’Afganistan hi ha hagut millores molt significatives. El 1999 no hi havia una sola nena cursant educació secundària i només 9.000 nenes anaven a l’escola primària. El nombre d’escoles s’ha triplicat. L’assistència a l’escola s’ha multiplicat per deu i s’ha arribat gairebé a 10 milions d’infants, dels quals quatre milions són nenes. El 39% de les nenes van cursar educació secundària el 2017. L’alfabetització juvenil ha augmentat del 47 al 65% a la darrera dècada. Un 22% de la població té accés a internet i 68% té un telèfon mòbil.
I aquestes millores han donat els seus fruits, especialment per a les dones: el 5% de les dones ha aconseguit anar a la Universitat, el 22% té una feina remunerada fora de casa, el 22% dels funcionaris i el 27% dels parlamentaris són dones (una conquesta de la nova constitució del 2004), i més de mil dones havien arribat a crear els seus propis negocis el 2019. Pel que fa a la salut, també hi ha hagut millores: la mortalitat infantil s’ha reduït a la meitat, però encara afecta 60 infants de cada mil. L’esperança de vida ha augmentat deu anys.
Aquestes són millores molt significatives. Només hem rebut imatges de guerra i destrucció als mitjans occidentals, però la societat afganesa ha anat progressant, per moltes dificultats que hi hagués i creiem que les hem de seguir protegint.
Malgrat aquests notabilíssims avenços, estava clar ja abans de l’arribada al poder dels talibans que calia fer més per als infants afganesos. Hi ha 4,4 milions d’infants que no van a l’escola, dels quals 2,7 milions són nenes. Els talibans mantenen que no s’oposen a l’educació de les nenes, però a la pràctica, les dificultats de les nenes que han passat la pubertat per assistir a la classe han augmentat molt.
Els infants que sí que van a l’escola han patit un tancament a causa de la pandèmia de gairebé deu mesos, i està demostrat que els infants més vulnerables són els que tenen més perill de no tornar a l’escola.
Per Unicef és molt clar que l’accés a una educació de qualitat no és solament un dret de cada nen i nena. És també una inversió que expandeix les oportunitats per cada infant, les seves famílies i les seves comunitats.
Per això els infants i joves d’Afganistan no poden permetre’s cap retrocés ni cap endarreriment. És crític que els nens i nenes d’aquest país tinguin les mateixes oportunitats d’aprendre i desenvolupar les competències que necessiten per progressar.
Havien aconseguit que l’accés de les nenes a les escoles tingués un progrés encoratjador, i ara ens preocupa que els talibans no permetin a moltes nenes tornar a l’escola.
Les nenes no poden, i no es pot permetre, que es quedin enrere. És absolutament crític que totes elles puguin reprendre la seva educació sense més endarreriments addicionals. Perquè això passi, necessitem que les professores tornin a les classes i que estiguin totalment protegides en fer-ho. Cal que tots insistim que no s’aparti ningú de l’educació per l’única raó de ser de sexe femení.
La comunitat internacional ha de continuar involucrant-se a proveir recursos per a l’educació a l’Afganistan. Cada infant necessita –com a mínim irrenunciable– una competència bàsica en alfabetització i càlcul. S’han de continuar pagant els salaris dels professors. Els nois i les noies necessiten professors masculins i femenins, que siguin remunerats regularment i que tinguin tot el suport per fer la seva tasca.
Unicef ha estat sobre el terreny a l’Afganistan treballant per als infants afganesos durant els darrers 65 anys i hi continuarem. Necessitem el suport de tots i totes. No hi ha hagut cap moment on la urgència hagi estat més gran que ara per recolzar els infants de l’Afganistan, nois i especialment les noies, i a totes les persones que els inspiren i els guien. No s’ha de perdre tot aquest progrés assolit, treballat tan durament per al poble de l’Afganistan amb l’ajuda de la comunitat internacional.